Un canvi subtil.

Comencen a existir petits signes de canvi. La gent, arreu del món, es mobilitza. Potser la crisi està donant els primers fruits, i això sí que seria un bon “brot verd” .

La mobilització, aquí, a casa nostra, s’ha notat en les eleccions europees: o ens hem quedat a casa, o hem votat en blanc per dir que comencem a estar tips, del joc de sempre. Entre una cosa i l’altra, resulta que tenim representants europeus escollits per una minsa representació de la societat. Si la democràcia es defineix per “un home, un vot”, la democràcia està en hores baixes.

Però Europa, una vella dama cada cop més indigna, no compta massa en el panorama mundial. Aquí guanya la dreta tradicional i la dreta radical, perquè d’esquerres, no n’hi ha ja, i són els mateixos gossos amb els mateixos collars, ja no dissimulen gens. Els que comencen a comptar són els altres, tots els altres, els que, fins fa quatre dies, ningú no tenia en compte. Els indígenes peruans –aquí se n’ha parlat ben poc, per cert- aconseguiran un seguit de dimissions en el govern, semblava que progressista, del seu país. I veurem què passa, finalment, a l’Iran, on sembla que la gent ja n’està tipa, i ja no vol fer marxa enrere de les seves reivindicacions.

Canvis petits i subtils, aquí i allà, que potser donen esperança de que la crisi, finalment haurà servit per alguna cosa.

Cercles de bruixes i incompetència

Tothom que hagi estat en un prat a la primavera haurà comprovat segurament la gernació de moixernons que s’hi fan. De manera molt curiosa, els moixernons creixen formant cercles en els prats. En molts llocs en diuen cercles de bruixes.

A l’Empordà també hi creixen, aquests cercles de bruixes, però d’una manera molt més esotèrica. Si fa uns quants mesos que no passes una carretera, quan hi tornes, resulta que de sobte, com un bolet, ha crescut un nou cercle de bruixes: han plantat una nova rotonda, la majoria de les quals només serveixen per alguna cosa entre mitjans de juliol i mitjans d’agost, que és quan arriben els guiris i els pixapins. La resta de l’any són rotondes solitàries que t’obliguen a anar a poc a poc per no encastar-te contra el –normalment horrible- monument encarregat a l’artista local de torn.

Hi ha, a l’Empordà, rotondes i vies d’accés que semblen de broma. Entre Verges i La Bisbal, per exemple, et trobes amb una via cap a “Ultramort Nord" i una altre cap a “Ultramort sud”. I, dos-cents metres més enllà, pots optar entre “Casavells Est” i “Casavells Oest”. Quan vaig a la Fundació Niebla, que és a Casavells –poble que no deu passar dels dos-cents habitants a tot estirar- mai no sé per on he d’anar.

A finals de l’any passat, van asfaltar de nou la carretera entre Ventalló i l’Escala. Ara fa un mes, tornen a estar en obres: eliminen l’escalextric horrible que anava cap a Vilademat i en fan, evidentment, una rotonda. Quan vaig comentar a una amiga escalenca com era que no havien aprofitat les obres de l’any passat per fer-ho tot a la vegada, em va contestar, irònica: “Oh, és que eren pressupostos i partides diferents. El de l’asfaltat era molt més antic, i aquest és més recent”. Suposo que el pressupost “antic” contemplava l’adquisició de proteccions laterals coms les que han posat, és a dir, aquelles que denuncien els motoristes que els seguen caps i cames quan tenen un accident. La pregunta és: no hi ha ningú, a la conselleria o a la delegació territorial, que lligui caps de manera coherent? Ningú que es remiri el “pressupost antic” i faci canviar el tipus de protecció lateral? Ningú que no sàpiga que hi ha un altre pressupost que, si s’executés al mateix temps, estalviaria molèsties i sobre tot diners a l’Administració –és a dir, a tots nosaltres? Perquè està clar que és molt més barat fer una rotonda i asfaltar una carretera que asfaltar, desfer l’asfalt i tornar a asfaltar un altre cop. I després es queixen que no hi ha diners?

Ara ja pateixo: acaben d’asfaltar la carretera de l’Escala a Bellcaire, el meu poble. El meu dubte és si, quan ho desfacin tot d’aquí a uns mesos per posar rotondes, les alternatives seran “Bellcaire-est i Bellcaire-oest” o “Bellcaire-nord i Bellcaire-sud". M’hi jugo un fricandó que no passarà un any que ja tindrem al poble un nou cercle de bruixes.

Necessitat d'alegria

La crisi i tota la seva parafernàlia –entre d’altres coses, la repetició constant de notícies relacionades amb el tema per part de totes les ràdios i televisions i a totes les hores del dia- està tenint una conseqüència inesperada: més que mai, noto en la gent –la que m’envolta però també la que em creuo pel carrer- unes ànsies irrefrenables d’estar contents. La gent n’està tipa, de la crisi. Ho sento en les converses de bar, en la cua de la caixa al súper, entre els meus amics. Volem estar contents, volem qualsevol excusa per estar contents.

De manera col·lectiva, em vaig adonar d’aquesta circumstància, per primer cop, el dia de Sant Jordi. En un dia climatològicament esplèndid (i és que, a sobre, l’hivern ha estat llarg, fred, trist i plujós) la gent va sortir al carrer amb un somriure permanent pintat a la cara. A comprar roses i llibres, a passejar, a suportar empentes decididament volgudes, a gaudir d’aquest dia laborable que és una festa total. Crec que va ser el Sant Jordi més alegre que he viscut mai, la ciutat es va convertir en milions de somriures simultanis, en milions d’ulls espurnejants de goig. Després, el fenomen del Barça ha fet el seu camí, fins al punt que ahir, quan finalment el Vila-real va deixar per més endavant la celebració de la Lliga, no ens ho volíem creure: no volem, no podem encaixar, ja, més neguits. Tenim el cabàs de l’angoixa massa ple, reivindiquem el nostre dret a omplir el cabàs de la joia.

Amb els amics, en un dinar i en una sortida a la nit propers en el temps, m’he trobat que estem rient com mai. La conversa ràpida, les idees brillants, les definicions esmolades donen resultats esclatants, i el temps s’escola sense ni adonar-nos-en, l’altre dia arribava a casa gairebé a les quatre de la matinada i havíem sortit del cinema a mitjanit –i els meus amics i jo ja tenim una edat, no som precisament uns jovencells!- Ens havíem passat quatre hores xerrant pels descosits i rient, rient...


Potser ens passem llistats de “marques blanques” que hem trobat de bona qualitat o substituïm sortides al restaurant per soparets a casa on tothom aporta alguna cosa, les postres, el vi... tot i que tinguem la sort que la crisi no ens afecti directament em sembla que gairebé tots els ciutadans d’aquest país hem passat els últims mesos “anant amb compte”. I estem tips, de ser tan bons minyons, tan responsables. Volem alegries, ja ens toca. Guardiolaaaaa, sisplaaaaauuuuu !!!!!!!!!!!!!!!!

Fa 35 anys

A les 10’30 de la nit del 22 d’abril, ara fa 35 anys, va néixer el meu segon fill. Al dia següent, de bon matí, la seva germaneta gran va arribar amb el seu pare, amb una rosa vermella de Sant Jordi, i va poder comprovar com n’era, de petit, un nen acabat de néixer –i què grans que se m’han fet, els meus tres fills...

Eren temps de televisions úniques i, un parell de dies després, el 25 d’abril, encara a la clínica Quirón i amb el meu fill als braços, em vaig assabentar de la revolució dels clavells de Portugal. I vaig pensar que el meu fill naixia amb l’alè de la llibertat i que nosaltres també, algun dia....

Un any després, també el 25 d’abril, la consigna entre els antifranquistes va ser de passejar per Barcelona amb un clavell a la mà, o al trau de l’americana. Recordo que vaig baixar el Passeig de Gràcia, empenyent la cadireta, amb un clavell ficat en lloc del parasol... i els qui portàvem un clavell intercanviàvem somriures còmplices, germà, germana, algun dia, nosaltres també...

Va morir al novembre, el gran fill de puta.


Feliç Diada.

A la merda

- La independència d’un país no és una ideologia. És un dret dels seus ciutadans.

- L’única frase que ha de dir Montilla a Chaves és No hay Casera? Pues nos vamos
- Els polítics catalans tenen una estranya raresa ètnica: tenen un melic molt gran i uns collons molt petits (no parlo dels ovaris, perquè una altra raresa ètnica dels catalans és que no hi ha dones polítiques de rellevància, excepte alguna freakie que posa pedals als arbres de Nadal)

- El Carod del Polònia no s’assembla al Carod. El Puigcercós del Polònia és igual que el Puigcercós de debò. Avís per a navegants.

- L’últim, que tanqui el llum.
- I a veure si Andorra ens envaeix d’una punyetera vegada.


A la merda.

Ja cansa

Ja em cansa. Em cansen els debats televisius, les declaracions a la recerca del titular, les promeses incomplertes sistemàticament per part de tothom, la niciesa dels polítics, i dels periodistes, i de la gent que escoltes sense voler mentre prens un cafè a la barra d’un bar. Quanta xerrameca i quina poca substància. Crec sincerament que el nivell intel·lectual del país va davallant a una velocitat paorosa. Tothom sap molt de tot, i ho aboca tot pel boc gros. Des del Papa, quan diu que el preservatiu és part del problema de la sida, fins al conseller Saura, quan demana que el consell de l’audiovisual fiscalitzi la televisió catalana –els governants, sempre amb la temptació patrimonial de la televisió pública- perquè ha publicat, sense demanar-li permís, només faltaria, unes imatges que no li agraden. Ja cansa.

Ja cansa tanta gent parlant de Catalunya sense haver llegit ni un sol llibre d’història. O parlant de religió sense haver passat mai de les cobertes de la bíblia o l’alcorà. O dient el que hem de fer els periodistes, sense saber qui era Kapucinski, posem per cas.

Ja cansa tanta gent dient no a tot, sense buscar alguna sortida real a res. No a l’energia nuclear i no a l’energia eòlica, posem per cas. No als transvasaments i no a les depuradores. No a que li tanquin la fàbrica i no a que li congelin el salari per no fer-ho.

Vivim en una esquizofrènia perpètua, i cada cop som menys capaços de tenir una criteri propi. Tot ha de ser políticament correcte, no fos cas que ens titllessin de perillosos. I, en comptes d’aprofitar el temps lliure per llegir, escoltar música, o fer-la petar amb els amics en la terrassa d’un bar, sense presses, ens aboquem a dir en el facebook quina és la nostra marca de galetes preferida, una informació que ja em direu per a què serveix, si no és per fer-se amic de l’Epi, el Blas i companyia. I perquè les multinacionals utilitzin la base de dades que els hi ven el facebook per fabricar galetes al gust de la majoria, evidentment.

Ja cansa.

Ostres, quina societat més mediocre.

O serà que m’estic fent gran?

La venjança dels bàrbars del Nord

Avui ha canviat l’hora i estic segura que, durant una setmana, el meu rellotge biològic em farà la vida impossible. Arribaré com una somnàmbula a la feina i, a la nit, m’estaré una hora llegint al llit, amb l’angoixa creixent de veure passar els minuts i saber que, al cap de, com a molt, sis hores, sonarà el despertador.

Diuen els buròcrates europeus que tot això es fa per estalviar energia. Doncs, mireu, aquest matí al meu bany feia un fred que pelava i, com a conseqüència, hem engegat la calefacció una hora abans. I amb tots els llums encesos perquè, en un dia que ha començat especialment rúfol, la casa estava en penombra. No vull ni imaginar els pobres gallecs els quals, geogràficament parlant, estan situats una hora més a l’oest que nosaltres!

Aquesta és la venjança dels bàrbars del Nord, envejosos com són del nostre clima mediterrani. Perquè, veureu, resulta que avui, a Catalunya, el sol ha sortit a les 7’40 del matí. La qual cosa vol dir que els que hem de treballar, en principi ens aixecarem, a partir d’ara, que serà negra nit. A Copenhaguen, en canvi, el sol ha sortit a les 6’48, gairebé una hora abans, i els danesos, doncs, no s’aixecaran de nit, com nosaltres. I en canvi, nosaltres n'haurem d’anar al llit gairebé com les gallines, si volem descansar un mínim acceptable d’hores, i els bàrbars del Nord afinaran la seva venjança, impedint-nos gaudir de l’arribada de la primavera, prenent una cerveseta en la terrassa d’un bar quan comenci la fosca. Porca misèria!

Càrregues policials i incompetència de les universitats

Les imatges que vaig veure ahir al vespre al telenotícies em van recordar les de la meva joventut, amb la qual cosa es demostra que la humanitat no avança gaire. Em va cridar l’atenció, sobretot, la brutalitat dels mossos d’esquadra contra una noia, amb una jaqueta de color verd: cop de porra a les cames, conseqüent caiguda de la noia, i torna-hi, la noia rodolant per l’asfalt de la Gran Via... Déu n’hi do!

No sóc de les que pensa que la nostra societat és angelical i que no cal tenir allò que en diuen forces de l’ordre. El problema és quan aquestes forces es passen i acaben formant part protagonista, no de l’ordre, sinó del desordre.

Puc comprendre que, després de quatre mesos de tancada a la seu central de la Universitat de Barcelona, el rector aprofités qualsevol excusa –sembla que una agressió per part d’un dels tancats- per trucar la policia i demanar el desallotjament. No deu ser còmode treballar en segons quines condicions. I, sobre tot, em sembla que el tancament no estava servint per a gaire cosa. Però d’aquí a la brutalitat policial, amb una cinquantena de ferits, hi ha molt de camí per recórrer, em sembla.

No sóc una experta en el pla de Bolonya. Només apunto algunes coses: és evident que s’ha d’anar a una equiparació entre tots els títols europeus. Ara bé, això també significa equiparació amb tot. D’entrada, no és acceptable que els títols de grau (bachelor en anglès) a tot arreu d’Europa durin tres anys i aquí s’hagin inventat que siguin de quatre. A continuació, s’han d’equiparar les facilitats monetàries de què gaudeixen la resta d’europeus. I això vol dir, senzillament, beques en igualtat de condicions –ara, aquí, només tenen beca els fills dels que són realment pobres, no ens enganyem- la qual cosa vol dir que pràcticament la totalitat de l’alumnat tingui una beca i, a més, se’ls hi faciliti la possibilitat d’independitzar-se posant al seu abast vivenda d’estudiant. Això permetria, a més, com passa a la resta de l’Europa civilitzada, que els joves a partir dels 18 anys aprenguessin a viure per sí mateixos, amb un pressupost limitat, però suficient, aprenent, senzillament, a espavilar-se per la vida, a més d’estudiar.

Els nostres joves tenen tota la raó en les seves crítiques: tal com s’està plantejant el pla Bolonya a casa nostra, és una enganyifa, una estafa, i tancarà la universitat a tots els joves que no tinguin uns pares francament benestants. I no parlo del sistema de professorat, perquè no el conec prou. Però les nostres autoritats no haurien d’oblidar que és la universitat la que ha de fer recerca, i que cap de les nostres universitats excel·leix en aquest àmbit.

I, un últim apunt: amb el sistema de beques i vivenda que impera a Europa, no cal posar una universitat mediocre a cada cantonada. Més val posar poques universitats, ben dotades, i convidar els joves a deixar el seu poble o la seva ciutat per anar a viure i estudiar fora de casa. Com fan a Europa.

Una realitat tossuda

He deixat passar uns dies per veure com evolucionava el tema basc. Va coincidir que vaig ser a Bilbo (que és com es diu Bilbao en euskera, pels qui no ho saben) el cap de setmana de les eleccions. He de dir que al balcó de l’ajuntament, hi havia una bandera, de com a mínim sis metres... de l’Atlètic! I per tot arreu, a l’Avenida, al Casco Viejo, passava igual... i és que per primer cop en un quart de segle l’històric club de futbol en el que només juguen jugadors bascos tenia la possibilitat, quatre dies després, de passar a la final de la copa del rei... com va passar, efectivament. A Euskadi prefereixen parlar de futbol que de política, fins i tot quan hi ha eleccions.

Aquell dissabte vaig anar a dinar amb uns familiars. Una família de la burgesia basca. Ell parla euskera amb els seus fills. Ella ho fa en castellà. Ell em comentava que la crisi es notava en la indústria però que “afortunadament, com que tenim concert, tenim diners per fer obra pública, i en això s’està posant el govern, per pal·liar l’atur i de moment ens en sortim millor del que podeu fer vosaltres, a Catalunya”. Nacionalista (basc, s’entén) convençut, deia que de tota manera, molts desitjaven un canvi de govern, perquè portaven més de vint anys amb el mateix partit al govern i l’alternança “dóna oxigen”.

Bé, ja han passat les eleccions, i els nacionalistes (espanyols) podran formar govern. Socialistes, populars i allò de la Rosa Díez (que és com el partit de l’odi al poble basc, sense cap més idea política). S’ha de tenir estómac per fer un pacte així. Diuen que han guanyat. Menteixen. Ningú no compta els cent mil vots nuls de l’esquerra abertzale, condemnada a no poder expressar el seu parer a les urnes. Un 8% dels vots. Ens agradi o no, aquesta és la realitat: un 58% dels vots emesos, comptants aquest vots nuls, han votat “nacionalista” (basc). Els socialistes obtindran segurament el govern, però molt possiblement no podran governar. Com comentava el meu parent: “dos anys de govern socialista, impossibilitat de tirar endavant, i noves eleccions. I mentre tant, el PNB s’haurà oxigenat i regenerat”.

I esperem que aquest temps de govern socialista amb les crosses i l’abraçada maligna del PP i Rosa Díez (mai no sé com es diu el seu partit fantasma) no doni pas a una kale borroka massa cruel, ni a un augment d’assassinats per part d’ETA. Perquè hi ha una majoria basquista. I aquesta és la tossuda realitat.

Tirar pel dret

De vegades, intentes fer les coses bé i la gent s’ho pren malament. M’acaba de passar aquest vespre. He rebut, com cada mes, una newsletter d’una entitat a la qual estic lligada professionalment. Resulta que quan rebo el mail corresponent em trobo que cada paraula que porta accent s’ha convertit en un signe xinès. Com que jo mateixa estic acostumada a editar pàgines web, sé que alguns programes poden fer “coses rares” que et fan perdre el temps i et donen mals de cap. Per exemple, ja he vist que cada cop que intento posar el signe € quan estic editant la web de la feina, a l’hora de “pujar” el text a la xarxa el servidor em dóna “error”. Després de lluitar inútilment –i després de trencar-me la closca durant hores per saber què diables passava quan no podia pujar un text en concret a la xarxa- vaig decidir posar “euros” en lletres i em deixo de gaites. També em dóna problemes el punt de les eles geminades, per exemple: l’editor me’l canvia per un rombe, i en la “vista prèvia” l’he de tornar a posar bé.

Bé, doncs, plena de bona voluntat, he enviat un mail al webmaster de l’entitat explicant-li el tema. La resposta ha estat literalment aquesta: “Es provable (sic) que en el teu navegador, la configuració del teu web mail o al teu Outlook tinguis la codificació d'un altre idioma. És millor que adaptis el navegador, el web mail o l'Outlook a la codificació adequada”. Li he contestat que com que només em passava amb la seva entitat potser el problema el tenien ells, no jo. Rebo newsletters cada dia i seria estrany que jo tingués el meu web mail o l’Outlook amb la codificació d’un idioma exòtic.

No sóc experta en informàtica, ni molt menys, però em sobta la superioritat amb la qual la gent tracta al seu pròxim quan consideren que “ells sí que en saben”. Ni cinc minuts es paren a pensar que potser el problema el tenen ells. Penso que aquest tarannà s’ha anat estenent durant els darrers anys, potser fomentat pels nous usos de la informació: sembla que tothom sigui doctor en tot i, en conseqüència, no poden imaginar que ells –ells!- puguin fer quelcom malament.

Aquest webmaster ni s’ha aturat un moment a pensar que és poc probable que jo tingui les meves eines informàtiques codificades en un altre idioma, perquè estaria tenint problemes a cada moment. I segurament tampoc no ha pensat a esbrinar si algun altre usuari pateix els mateixos problemes. Ni s’ha aturat trenta segons a reflexionar sobre si el seu programa informàtic podia tenir alguna pega. Reflexionar? Tirem pel dret, el problema són els altres. I així anem fent. Algú imagina que un webmaster alemany o finès pugui escriure a un client amb el desdeny i la prepotència d’aquest xitxarel·lo? Algú s’estranya que aquest país sigui el que tingui l’atur més esgarrifós de la Unió Europea? A algú li sona la paraula “excel·lència” lligada a la feina? Doncs, això.

Les flors de l'ametller

Sembla mentida que en un pati tan petit com el meu càpiguen tantes plantes. El cap de setmana passat vaig fer una marató de poda: set rosers, cinc hortènsies, un lilàs, quatre lantanes -no he trobat com es diu en català correcte, ho sento-, una repassada als geranis... sense comptar la buguenvíl·lia, que ja vindrà el Josep amb l’escala grossa més endavant. El xiprer, que em van regalar fa vuit anys la Pepa i l’Anna quan només feia cinc pams, ja ha sobrepassat el mur de pedra de quatre metres i em sembla que aquest any, per fi, taparà els cables que em va plantificar la Telefònica sense cap mena de cura per l’estètica –i pensar que la meva païssa està dins de la part del poble catalogada com a “nucli històric” i que el departament de Cultura va mirar-se pel dret i l’inrevés el meu projecte d’obres de reforma abans de donar el vist-i-plau... com és que després no es fixa en les bestieses que fan les companyies de serveis?-

Les tulipes –inevitables en un pati quan es té un gendre holandès- ja treuen el cap, com cada any i estaran ben florides d’aquí a un mes. La flor de nit encara no ha començat. Però el que em va fer més il·lusió va ser veure que l’ametller, per primer cop, despunta flors. A l’agost farà cinc anys que vaig agafar una ametlla que estava per terra en el temple de Zeus, a Delfos. La vaig plantar en un test del balcó i, per a la meva sorpresa, a la primavera, ara farà quatre anys, va sortir una branqueta. La vaig trasplantar al pati i el meu ametller ja fa ben bé dos metres d’alçada. Vaig anar a preguntar al Moner, l'amo del garden d’Empúries, si havia d’empeltar-lo per què fes bones ametlles. Em va aconsellar d’esperar, a veure si sortien dolces o amargants. Esperarem, doncs, a que les ametlles que surtin d’aquestes flors primeres siguin madures, per veure si Zeus ha estat benigne amb nosaltres.

Literatura de quiosc

No vull referir-me avui a l’aparició –una de les millors idees dels últims anys- de la Bernat Metge als quioscos. Ja se n’ha parlat a bastament. Tot i tot, tinc una tendra simpatia per la família Guardans, amb mitja dotzena dels quals vaig compartir dies i dies de platja durant la meva infantesa –la mare, l’Helena Cambó, tenia una furgoneta DKV per baixar a la platja, com que eren de l’Opus tenien un fill cada any. Ells i nosaltres ocupàvem la banda nord de la platja de les barques, on en Jaume, el pescador, muntava tendals de canyes pels estiuejants. En Carlos Barral, molt més gran que nosaltres, ocupava un dels tendals de la banda sud, el que llogaven els seus tiets, d’ascendència, filipina, els Rocha-. No, avui voldria parlar d’una iniciativa menys comentada: l’aparició d’una col·lecció de quiosc dels llibres d’Alfaguara, que enguany celebra els seus 40 anys d’existència.

També tinc una certa fal·lera per l’Herralde. Fa any i panys que no ens veiem, però teníem “bon rotllo” quan jo feia de cap de la secció de cultura de l’Agència Efe i ell concedia els primers premis literaris, normalment en un còctel al restaurant La Balsa, que també era molt nou, llavors.

Bé, del centenar de llibres que ens oferirà Alfaguara als quioscos, a 10 euros, ja n’he llegit 27. I n’hi ha uns quants més que no penso llegir, perquè no m’interessen els seus autors. Bàsicament, per exemple, no puc amb l’Houllebecq, al qual considero un dels autors més depriments de dos segles –el XX i el XXI, s’entén-. No em feu gaire cas, jo no sóc una experta en literatura, només sóc una lectora compulsiva. Suposo que els meus criteris escandalitzarien els crítics més nostrats, però he de confessar que no em vaig poder acabar La pell freda, perquè tenia malsons; ni Soldats de Salamina, perquè m’avorria moltíssim. Que tampoc no he pogut amb La catedral del mar, perquè és pesadíssim, físicament i literària. Que trobo que la Janer és una cursi rematada que no explica res que tingui el més mínim interès, i que mai no he aconseguit passar de la pàgina 30 o 40 d’un llibre d’en Porcel (tampoc no he pogut acabar mai cap dels seus articles de La Vanguardia. Escrits en castellà, mantenen una perpètua guerra amb la sintaxi, i perden sistemàticament totes les batalles). Ja ho he dit: només sóc una lectora compulsiva, amb el neguit immens de pensar que, a una mitjana d’un llibre per setmana, en 60 anys de vida lectora adulta, nomes podré llegir de debò uns 3000 llibres. I no estic per perdre el temps amb mitjanies.

Tengo una pregunta para usted

És un home madur, atractiu: cabells grisos, ulls clars, nas fi. Porta un abric que, com a mínim, és d’Armani. Ha pujat a l’autobús a Francesc Macià, s’està a prop de mi, parla pel mòbil. No crida, però els que estem al seu voltant no podem evitar seguir la conversa. Sembla que parla amb el seu advocat. Pel que dedueixo, no van pagar al seu temps un proveïdor, aquest va anar al jutjat, i ara que ja li han pagat, resulta que ha arribat una providència del jutjat a tots els clients que havien de pagar a la seva empresa, embargant les factures. És a dir, els clients no poden pagar a l’empresa, perquè el jutjat opina que primer han de pagar el proveïdor... al qual ja han pagat. L’home parla en plural –no sabem què fer, estem desesperats- perquè parla de l’empresa, de l’equip. Però, tot d’una, canvia a la primera persona del singular: “Sisplau, fes alguna cosa, no puc pagar la nòmina”. Un empresari que sent com a seva la responsabilitat de pagar els seus treballadors.

Una jove mare amb un nen en el cotxet intercanvia una mirada amb mi: totes dues ens sentim solidàries amb l’angoixa d’aquest empresari. Hi ha por en les mirades de la gent que ens envolta, en aquest autobús. S’ha fet un petit silenci, tothom està seriós. Sense adonar-se de l’efecte que ens han produït les seves paraules, l’empresari baixa a Passeig de Gràcia, com jo mateixa. En baixar, la meva mà frega per un moment el seu abric, sí, és cashmere, però no pot pagar la nòmina i està angoixat. Comença a baixar pel Passeig, mentre jo pujo pels Jardinets.

A la nit, al Telenotícies, González i Botín anuncien els milers de milions d’euros de benefici dels seus bancs respectius. Suposo que hi deuen incloure els centenars de milions d’euros que han rebut de l’Estat –és a dir de tots nosaltres- per fer-los arribar a les empreses i als ciutadans, però que s’han guardat al calaix. Mentre la Catalunya d’economia productiva no pot pagar les nòmines, l’Espanya d’economia financera s’omple les butxaques.

Senyor Zapatero, tengo una pregunta para usted: pensa fer alguna cosa per acabar amb aquesta obscenitat?

Aïllat del poble

Començo a escriure aquest post mentre encara dura la desfilada del president Obama entre el Capitoli i la Casa Blanca. No he pogut evitar quedar-me penjada de les imatges en directe de la CNN. No pas per una obamamania desfermada, sinó pel simbolisme de l’espectacle –que veurem repetit una i mil vegades a totes les cadenes de televisió durant dies i dies-. A cada metre, dues fileres de gent armada –policies, membres de l'exèrcit, etcètera- mirant cap a la multitud, d’esquenes a la desfilada. El cotxe, segons sembla tan blindat com la cabina d’un avió –preparada per resistir 900 quilòmetres l’hora a vuit mil metres d’alçada- envoltat pels homes del servei secret, caminant al seu costat (un d’ells, el qual, per cert, està tan bo com un formatge, porta exactament la mateixa bufanda que el nou president). Des d’allà dins, els Obama no poden, evidentment, sentir res del que passa a l'exterior. Fins i tot quan surten a caminar entre la multitud –aquí, el blindatge del servei secret arriba al paroxisme- ho fan pel mig del carrer, sense acostar-se, en cap moment, a la multitud que els aclama.

Aïllats del poble absolutament, totalment, brutalment.

Tot un símbol.

Fa falta tanta seguretat? Evidentment, no només cal recordar l’assassinat de Kennedy –el vaig viure en la meva adolescència i el magnicidi em va impactar moltíssim. Crec que la meva decisió de fer la meva tesina de final de carrera sobre el tractament a la premsa barcelonina de la crisi dels míssils de Cuba va tenir molt a veure amb el trencament de l’esperança que va suposar per a molts, com ara també ho és Obama, l’elecció del mític president Kennedy-. Cal recordar, també, que el món ha canviat substancialment des de l’11-S –o, al menys, això ens volen fer creure-. Però em sembla que si aquesta nit m’he quedat penjada de la CNN és perquè l’espectacle és una perfecta posada en escena, una demostració màxima del que els americans creuen que és el seu president: el màxim poder sobre la terra.

És l’imperi, idiotes!


I, last but not least, deixeu-me que faci un comentari sobre un petit detall molt demostratiu de la falta de categoria de les classes dirigents nord-americanes: la dona del vicepresident Joe Biden anava amb botes!!! Senyora, passar fred entra dins del sou. Algú ha vist mai, aquí a Europa, assistir a una cerimònia tan solemne com la presa de possessió d’un president amb botes?????? Només recordo una falta de protocol semblant, protagonitzada –no podia ser d’una altra manera- per Ana Botella, la dona d’aquell president espanyol tan amic de Bush, però que s’ha quedat sense medalla: recordeu la senyora Botella creuant les cames en una audiència privada amb el Papa? Doncs, això.

Una societat autista

Quan em van regalar un IPod em va fer molta il·lusió, però només unes setmanes més tard vaig decidir que les meves orelles devien tenir una mena de malformació, perquè no suporto cap mena d’auriculars. Vaig desar curosament l’artefacte i no l’he tornat a engegar. Dec ser l’única persona de tot Barcelona que no porta auriculars a les orelles.

Abans era normal veure pels carrers gent gesticulant amb un mòbil a l’orella. Ara ja no, amb això de les mans lliures la ciutadania porta contínuament els auriculars posats i va parlant pels descosits. El més curiós és la falta de vergonya de tothom, ningú no té inconvenient en parlar de les coses més íntimes en un autobús atapeït i, a més, el primer que diuen és la seva ubicació física: “Sóc a l’Starbucks de Passeig de Gràcia” o “estic a punt de baixar al metro de Diagonal”. Sembla com si la falta d’identificació del lloc –amb els telèfons fixos no passa, saps quan estàs trucant a la casa o al despatx d’algú- s’hagués de justificar. Una vegada, en un talgo camí de Montpeller, vaig estar a punt de cridar “el seu marit li està enganyant, senyora, no és a punt d’embarcar a l’aeroport del Prat, és a prop de Figueres!!!” però em vaig contenir, tot i la meva al·lèrgia a les infidelitats de parella. Per cert, que l’home en qüestió no va gosar mirar-me ni un sol cop en tota la resta del viatge, i feia un somriure de conill...

L’altre dia, a l’autobús, em vaig adonar que anem camí d’esdevenir una societat autista. Al meu costat, una noia estava capficada jugant amb el seu mòbil. Al meu davant, un nen no aixecava els ulls de la seva maquineta de jocs. El seu pare escoltava el seu IPod. De tant en tant, el nen volia comunicar els seus èxits en el joc al seu pare. Llavors, aquest aturava el seu reproductor i contestava amb una frase breu al seu fill. Després, cadascú continuava a la seva. I així, tot el viatge, des de Francesc Macià fins a Balmes-Aragó, que van baixar.

Recordo que fa uns anys vaig optar pel periodisme freelance per poder ocupar-me durant més temps de la meva filla petita. Les col·laboracions als dossiers de la revista Crònica d’ensenyament, a l'Avui o a Cultura, a TV3 i a la ràdio em permetien, entre altres coses, portar i anar a buscar la meva filla a l’escola. Durant la mitja hora llarga que durava el trajecte en cotxe, la meva filla i jo xerràvem sense parar. Anys després, quan la nena va fer 12 anys, vaig decidir que ja era hora que s’espavilés i agafés l’autobús per anar a escola, i jo vaig tornar a buscar una feina fixa. Al cap d’unes setmanes, em vaig adonar que ja no xerràvem: estàvem tan acostumades a tenir l’àmbit de comunicació al cotxe que no sabíem comunicar-nos assegudes al sofà. Li ho vaig fer notar, i durant mesos vam haver de reinventar la nostra comunicació, fent esforços autèntics per dedicar-nos mútuament mitja horeta d’intercanvi verbal. Ens en vam sortir, afortunadament i ara que ja no viu a casa necessitem telefonar-nos com a mínim cada dos dies... El pare i el fill de l’autobús, tindran també el seu espai personal de comunicació? O formaran part, definitivament, de la societat autista que estem construint entre tots?

Estovalles de fil

Aquest cap de setmana m’he dedicat –el temps no acompanyava per fer grans passeigs- a ordenar armaris i acabar de planxar la col·lecció d’estovalles de fil que hem fet servir a casa durant les festes.

Normalment, no m’agrada gens planxar –i sort en tinc de la Victòria, que ve a casa cada dimarts a netejar i es troba, de pas, amb una pila de roba per endreçar- però, en canvi, m’encanta deixar perfectes les tovalles de fil, tot fent anar el Toke a cor què vols –me’n recordo, quan era petita, que de tant en quant venia una planxadora a casa, i desfeia el midó amb aigua i passava un drapet blanc per sobre de les tovalles.

En acabar, aquest diumenge al migdia, l’armari de la roba feia goig i aquesta oloreta de roba planxada que tant m’agrada. Suposo que alguns pensaran que no puc evitar les meves arrels de burgesia barcelonina, parlant d’estovalles de fil i coses d’aquestes. Doncs, mireu, sí, de tant en tant reivindico la civilització burgesa que ha deixat les seves empremtes en alguns aspectes de la meva personalitat. M’agrada una taula ben parada, els dies de festa. Tot i que no puc evitar patir quan un fill maldestre vessa unes gotes de vi, o un nét escampa salsa de rostit arreu, que implicarà mirar-me tovalles i tovallons amb lupa abans de ficar-los a la rentadora, per fer un rentat previ de les taques, és un goig veure la taula amb la vaixella bona, la cristalleria que dringa, un parell d’espelmes discretes per donar el toc final de festa...

Aquest any va haver un punt d’emoció als ulls de la meva filla quan, finalment, el dia de Cap d’Any, em vaig atrevir a posar les tovalles de color rosa brodades en blanc. Les tovalles que sempre posava la meva mare el dia de Nadal i que ara són a casa meva. I vam brindar per la seva memòria, tant present, i vàrem tenir deu segons per sentir l’enyor. Tant fondo. Tan absolut.

Estadístiques consumistes de Nadal

Després d’uns dies absolutament familiars, sembla que tot torna a la normalitat. Aquest any, com si fos un miracle, tenia a casa tots tres fills i tots cinc néts. Tres fills, les seves parelles i els cinc nens, ja podeu començar a comptar... amb algun afegitó el dia de Sant Esteve, una altra parella el diumenge següent... vaig fer les meves estadístiques consumistes:

El pare Noel –els calendaris laborals europeus no em deixen seguir la tradició dels reis d’Orient, ja que tinc un parell de fills que viuen fora del país- va deixar un total de 86 regals aportats i repartits entre uns i altres –cal comptar que un del néts fa col·lecció d’animals de la selva i una néta va construint una granja i, per tant, cada lleó o cada ovella tenia un paquet especial. Cinc litres de sopa de galets. Dos pollastres de quatre quilos, farcits amb un quilo de salsitxes, un altre de carn magra, mig quilo de prunes i 200 grams de pinyons. Trenta-sis canelons. De les restes dels pollastres i la carn d’olla em van sortir exactament 68 croquetes, que van durar 35 minuts (l’Òscar, quatre anyets, se’n va cruspir 7, ell tot solet). El dia de cap d’Any va haver-hi unes quantes baixes a la taula familiar, i això vol dir que només vaig haver de cuinar quatre perdius amb farcellets de cols –els nens van menjar hamburgueses, aquell dia-. La mitjana de les festes va ser de 4 rentaplats diaris (beneït sigui per sempre el senyor Bosch, amén!)

Avui torno a treballar. Uf, quin descans!