Tengo una pregunta para usted

És un home madur, atractiu: cabells grisos, ulls clars, nas fi. Porta un abric que, com a mínim, és d’Armani. Ha pujat a l’autobús a Francesc Macià, s’està a prop de mi, parla pel mòbil. No crida, però els que estem al seu voltant no podem evitar seguir la conversa. Sembla que parla amb el seu advocat. Pel que dedueixo, no van pagar al seu temps un proveïdor, aquest va anar al jutjat, i ara que ja li han pagat, resulta que ha arribat una providència del jutjat a tots els clients que havien de pagar a la seva empresa, embargant les factures. És a dir, els clients no poden pagar a l’empresa, perquè el jutjat opina que primer han de pagar el proveïdor... al qual ja han pagat. L’home parla en plural –no sabem què fer, estem desesperats- perquè parla de l’empresa, de l’equip. Però, tot d’una, canvia a la primera persona del singular: “Sisplau, fes alguna cosa, no puc pagar la nòmina”. Un empresari que sent com a seva la responsabilitat de pagar els seus treballadors.

Una jove mare amb un nen en el cotxet intercanvia una mirada amb mi: totes dues ens sentim solidàries amb l’angoixa d’aquest empresari. Hi ha por en les mirades de la gent que ens envolta, en aquest autobús. S’ha fet un petit silenci, tothom està seriós. Sense adonar-se de l’efecte que ens han produït les seves paraules, l’empresari baixa a Passeig de Gràcia, com jo mateixa. En baixar, la meva mà frega per un moment el seu abric, sí, és cashmere, però no pot pagar la nòmina i està angoixat. Comença a baixar pel Passeig, mentre jo pujo pels Jardinets.

A la nit, al Telenotícies, González i Botín anuncien els milers de milions d’euros de benefici dels seus bancs respectius. Suposo que hi deuen incloure els centenars de milions d’euros que han rebut de l’Estat –és a dir de tots nosaltres- per fer-los arribar a les empreses i als ciutadans, però que s’han guardat al calaix. Mentre la Catalunya d’economia productiva no pot pagar les nòmines, l’Espanya d’economia financera s’omple les butxaques.

Senyor Zapatero, tengo una pregunta para usted: pensa fer alguna cosa per acabar amb aquesta obscenitat?

Aïllat del poble

Començo a escriure aquest post mentre encara dura la desfilada del president Obama entre el Capitoli i la Casa Blanca. No he pogut evitar quedar-me penjada de les imatges en directe de la CNN. No pas per una obamamania desfermada, sinó pel simbolisme de l’espectacle –que veurem repetit una i mil vegades a totes les cadenes de televisió durant dies i dies-. A cada metre, dues fileres de gent armada –policies, membres de l'exèrcit, etcètera- mirant cap a la multitud, d’esquenes a la desfilada. El cotxe, segons sembla tan blindat com la cabina d’un avió –preparada per resistir 900 quilòmetres l’hora a vuit mil metres d’alçada- envoltat pels homes del servei secret, caminant al seu costat (un d’ells, el qual, per cert, està tan bo com un formatge, porta exactament la mateixa bufanda que el nou president). Des d’allà dins, els Obama no poden, evidentment, sentir res del que passa a l'exterior. Fins i tot quan surten a caminar entre la multitud –aquí, el blindatge del servei secret arriba al paroxisme- ho fan pel mig del carrer, sense acostar-se, en cap moment, a la multitud que els aclama.

Aïllats del poble absolutament, totalment, brutalment.

Tot un símbol.

Fa falta tanta seguretat? Evidentment, no només cal recordar l’assassinat de Kennedy –el vaig viure en la meva adolescència i el magnicidi em va impactar moltíssim. Crec que la meva decisió de fer la meva tesina de final de carrera sobre el tractament a la premsa barcelonina de la crisi dels míssils de Cuba va tenir molt a veure amb el trencament de l’esperança que va suposar per a molts, com ara també ho és Obama, l’elecció del mític president Kennedy-. Cal recordar, també, que el món ha canviat substancialment des de l’11-S –o, al menys, això ens volen fer creure-. Però em sembla que si aquesta nit m’he quedat penjada de la CNN és perquè l’espectacle és una perfecta posada en escena, una demostració màxima del que els americans creuen que és el seu president: el màxim poder sobre la terra.

És l’imperi, idiotes!


I, last but not least, deixeu-me que faci un comentari sobre un petit detall molt demostratiu de la falta de categoria de les classes dirigents nord-americanes: la dona del vicepresident Joe Biden anava amb botes!!! Senyora, passar fred entra dins del sou. Algú ha vist mai, aquí a Europa, assistir a una cerimònia tan solemne com la presa de possessió d’un president amb botes?????? Només recordo una falta de protocol semblant, protagonitzada –no podia ser d’una altra manera- per Ana Botella, la dona d’aquell president espanyol tan amic de Bush, però que s’ha quedat sense medalla: recordeu la senyora Botella creuant les cames en una audiència privada amb el Papa? Doncs, això.

Una societat autista

Quan em van regalar un IPod em va fer molta il·lusió, però només unes setmanes més tard vaig decidir que les meves orelles devien tenir una mena de malformació, perquè no suporto cap mena d’auriculars. Vaig desar curosament l’artefacte i no l’he tornat a engegar. Dec ser l’única persona de tot Barcelona que no porta auriculars a les orelles.

Abans era normal veure pels carrers gent gesticulant amb un mòbil a l’orella. Ara ja no, amb això de les mans lliures la ciutadania porta contínuament els auriculars posats i va parlant pels descosits. El més curiós és la falta de vergonya de tothom, ningú no té inconvenient en parlar de les coses més íntimes en un autobús atapeït i, a més, el primer que diuen és la seva ubicació física: “Sóc a l’Starbucks de Passeig de Gràcia” o “estic a punt de baixar al metro de Diagonal”. Sembla com si la falta d’identificació del lloc –amb els telèfons fixos no passa, saps quan estàs trucant a la casa o al despatx d’algú- s’hagués de justificar. Una vegada, en un talgo camí de Montpeller, vaig estar a punt de cridar “el seu marit li està enganyant, senyora, no és a punt d’embarcar a l’aeroport del Prat, és a prop de Figueres!!!” però em vaig contenir, tot i la meva al·lèrgia a les infidelitats de parella. Per cert, que l’home en qüestió no va gosar mirar-me ni un sol cop en tota la resta del viatge, i feia un somriure de conill...

L’altre dia, a l’autobús, em vaig adonar que anem camí d’esdevenir una societat autista. Al meu costat, una noia estava capficada jugant amb el seu mòbil. Al meu davant, un nen no aixecava els ulls de la seva maquineta de jocs. El seu pare escoltava el seu IPod. De tant en tant, el nen volia comunicar els seus èxits en el joc al seu pare. Llavors, aquest aturava el seu reproductor i contestava amb una frase breu al seu fill. Després, cadascú continuava a la seva. I així, tot el viatge, des de Francesc Macià fins a Balmes-Aragó, que van baixar.

Recordo que fa uns anys vaig optar pel periodisme freelance per poder ocupar-me durant més temps de la meva filla petita. Les col·laboracions als dossiers de la revista Crònica d’ensenyament, a l'Avui o a Cultura, a TV3 i a la ràdio em permetien, entre altres coses, portar i anar a buscar la meva filla a l’escola. Durant la mitja hora llarga que durava el trajecte en cotxe, la meva filla i jo xerràvem sense parar. Anys després, quan la nena va fer 12 anys, vaig decidir que ja era hora que s’espavilés i agafés l’autobús per anar a escola, i jo vaig tornar a buscar una feina fixa. Al cap d’unes setmanes, em vaig adonar que ja no xerràvem: estàvem tan acostumades a tenir l’àmbit de comunicació al cotxe que no sabíem comunicar-nos assegudes al sofà. Li ho vaig fer notar, i durant mesos vam haver de reinventar la nostra comunicació, fent esforços autèntics per dedicar-nos mútuament mitja horeta d’intercanvi verbal. Ens en vam sortir, afortunadament i ara que ja no viu a casa necessitem telefonar-nos com a mínim cada dos dies... El pare i el fill de l’autobús, tindran també el seu espai personal de comunicació? O formaran part, definitivament, de la societat autista que estem construint entre tots?

Estovalles de fil

Aquest cap de setmana m’he dedicat –el temps no acompanyava per fer grans passeigs- a ordenar armaris i acabar de planxar la col·lecció d’estovalles de fil que hem fet servir a casa durant les festes.

Normalment, no m’agrada gens planxar –i sort en tinc de la Victòria, que ve a casa cada dimarts a netejar i es troba, de pas, amb una pila de roba per endreçar- però, en canvi, m’encanta deixar perfectes les tovalles de fil, tot fent anar el Toke a cor què vols –me’n recordo, quan era petita, que de tant en quant venia una planxadora a casa, i desfeia el midó amb aigua i passava un drapet blanc per sobre de les tovalles.

En acabar, aquest diumenge al migdia, l’armari de la roba feia goig i aquesta oloreta de roba planxada que tant m’agrada. Suposo que alguns pensaran que no puc evitar les meves arrels de burgesia barcelonina, parlant d’estovalles de fil i coses d’aquestes. Doncs, mireu, sí, de tant en tant reivindico la civilització burgesa que ha deixat les seves empremtes en alguns aspectes de la meva personalitat. M’agrada una taula ben parada, els dies de festa. Tot i que no puc evitar patir quan un fill maldestre vessa unes gotes de vi, o un nét escampa salsa de rostit arreu, que implicarà mirar-me tovalles i tovallons amb lupa abans de ficar-los a la rentadora, per fer un rentat previ de les taques, és un goig veure la taula amb la vaixella bona, la cristalleria que dringa, un parell d’espelmes discretes per donar el toc final de festa...

Aquest any va haver un punt d’emoció als ulls de la meva filla quan, finalment, el dia de Cap d’Any, em vaig atrevir a posar les tovalles de color rosa brodades en blanc. Les tovalles que sempre posava la meva mare el dia de Nadal i que ara són a casa meva. I vam brindar per la seva memòria, tant present, i vàrem tenir deu segons per sentir l’enyor. Tant fondo. Tan absolut.

Estadístiques consumistes de Nadal

Després d’uns dies absolutament familiars, sembla que tot torna a la normalitat. Aquest any, com si fos un miracle, tenia a casa tots tres fills i tots cinc néts. Tres fills, les seves parelles i els cinc nens, ja podeu començar a comptar... amb algun afegitó el dia de Sant Esteve, una altra parella el diumenge següent... vaig fer les meves estadístiques consumistes:

El pare Noel –els calendaris laborals europeus no em deixen seguir la tradició dels reis d’Orient, ja que tinc un parell de fills que viuen fora del país- va deixar un total de 86 regals aportats i repartits entre uns i altres –cal comptar que un del néts fa col·lecció d’animals de la selva i una néta va construint una granja i, per tant, cada lleó o cada ovella tenia un paquet especial. Cinc litres de sopa de galets. Dos pollastres de quatre quilos, farcits amb un quilo de salsitxes, un altre de carn magra, mig quilo de prunes i 200 grams de pinyons. Trenta-sis canelons. De les restes dels pollastres i la carn d’olla em van sortir exactament 68 croquetes, que van durar 35 minuts (l’Òscar, quatre anyets, se’n va cruspir 7, ell tot solet). El dia de cap d’Any va haver-hi unes quantes baixes a la taula familiar, i això vol dir que només vaig haver de cuinar quatre perdius amb farcellets de cols –els nens van menjar hamburgueses, aquell dia-. La mitjana de les festes va ser de 4 rentaplats diaris (beneït sigui per sempre el senyor Bosch, amén!)

Avui torno a treballar. Uf, quin descans!