Aquest cap de setmana m’he dedicat –el temps no acompanyava per fer grans passeigs- a ordenar armaris i acabar de planxar la col·lecció d’estovalles de fil que hem fet servir a casa durant les festes.
Normalment, no m’agrada gens planxar –i sort en tinc de la Victòria, que ve a casa cada dimarts a netejar i es troba, de pas, amb una pila de roba per endreçar- però, en canvi, m’encanta deixar perfectes les tovalles de fil, tot fent anar el Toke a cor què vols –me’n recordo, quan era petita, que de tant en quant venia una planxadora a casa, i desfeia el midó amb aigua i passava un drapet blanc per sobre de les tovalles.
En acabar, aquest diumenge al migdia, l’armari de la roba feia goig i aquesta oloreta de roba planxada que tant m’agrada. Suposo que alguns pensaran que no puc evitar les meves arrels de burgesia barcelonina, parlant d’estovalles de fil i coses d’aquestes. Doncs, mireu, sí, de tant en tant reivindico la civilització burgesa que ha deixat les seves empremtes en alguns aspectes de la meva personalitat. M’agrada una taula ben parada, els dies de festa. Tot i que no puc evitar patir quan un fill maldestre vessa unes gotes de vi, o un nét escampa salsa de rostit arreu, que implicarà mirar-me tovalles i tovallons amb lupa abans de ficar-los a la rentadora, per fer un rentat previ de les taques, és un goig veure la taula amb la vaixella bona, la cristalleria que dringa, un parell d’espelmes discretes per donar el toc final de festa...
Aquest any va haver un punt d’emoció als ulls de la meva filla quan, finalment, el dia de Cap d’Any, em vaig atrevir a posar les tovalles de color rosa brodades en blanc. Les tovalles que sempre posava la meva mare el dia de Nadal i que ara són a casa meva. I vam brindar per la seva memòria, tant present, i vàrem tenir deu segons per sentir l’enyor. Tant fondo. Tan absolut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada