Tirar pel dret

De vegades, intentes fer les coses bé i la gent s’ho pren malament. M’acaba de passar aquest vespre. He rebut, com cada mes, una newsletter d’una entitat a la qual estic lligada professionalment. Resulta que quan rebo el mail corresponent em trobo que cada paraula que porta accent s’ha convertit en un signe xinès. Com que jo mateixa estic acostumada a editar pàgines web, sé que alguns programes poden fer “coses rares” que et fan perdre el temps i et donen mals de cap. Per exemple, ja he vist que cada cop que intento posar el signe € quan estic editant la web de la feina, a l’hora de “pujar” el text a la xarxa el servidor em dóna “error”. Després de lluitar inútilment –i després de trencar-me la closca durant hores per saber què diables passava quan no podia pujar un text en concret a la xarxa- vaig decidir posar “euros” en lletres i em deixo de gaites. També em dóna problemes el punt de les eles geminades, per exemple: l’editor me’l canvia per un rombe, i en la “vista prèvia” l’he de tornar a posar bé.

Bé, doncs, plena de bona voluntat, he enviat un mail al webmaster de l’entitat explicant-li el tema. La resposta ha estat literalment aquesta: “Es provable (sic) que en el teu navegador, la configuració del teu web mail o al teu Outlook tinguis la codificació d'un altre idioma. És millor que adaptis el navegador, el web mail o l'Outlook a la codificació adequada”. Li he contestat que com que només em passava amb la seva entitat potser el problema el tenien ells, no jo. Rebo newsletters cada dia i seria estrany que jo tingués el meu web mail o l’Outlook amb la codificació d’un idioma exòtic.

No sóc experta en informàtica, ni molt menys, però em sobta la superioritat amb la qual la gent tracta al seu pròxim quan consideren que “ells sí que en saben”. Ni cinc minuts es paren a pensar que potser el problema el tenen ells. Penso que aquest tarannà s’ha anat estenent durant els darrers anys, potser fomentat pels nous usos de la informació: sembla que tothom sigui doctor en tot i, en conseqüència, no poden imaginar que ells –ells!- puguin fer quelcom malament.

Aquest webmaster ni s’ha aturat un moment a pensar que és poc probable que jo tingui les meves eines informàtiques codificades en un altre idioma, perquè estaria tenint problemes a cada moment. I segurament tampoc no ha pensat a esbrinar si algun altre usuari pateix els mateixos problemes. Ni s’ha aturat trenta segons a reflexionar sobre si el seu programa informàtic podia tenir alguna pega. Reflexionar? Tirem pel dret, el problema són els altres. I així anem fent. Algú imagina que un webmaster alemany o finès pugui escriure a un client amb el desdeny i la prepotència d’aquest xitxarel·lo? Algú s’estranya que aquest país sigui el que tingui l’atur més esgarrifós de la Unió Europea? A algú li sona la paraula “excel·lència” lligada a la feina? Doncs, això.

Les flors de l'ametller

Sembla mentida que en un pati tan petit com el meu càpiguen tantes plantes. El cap de setmana passat vaig fer una marató de poda: set rosers, cinc hortènsies, un lilàs, quatre lantanes -no he trobat com es diu en català correcte, ho sento-, una repassada als geranis... sense comptar la buguenvíl·lia, que ja vindrà el Josep amb l’escala grossa més endavant. El xiprer, que em van regalar fa vuit anys la Pepa i l’Anna quan només feia cinc pams, ja ha sobrepassat el mur de pedra de quatre metres i em sembla que aquest any, per fi, taparà els cables que em va plantificar la Telefònica sense cap mena de cura per l’estètica –i pensar que la meva païssa està dins de la part del poble catalogada com a “nucli històric” i que el departament de Cultura va mirar-se pel dret i l’inrevés el meu projecte d’obres de reforma abans de donar el vist-i-plau... com és que després no es fixa en les bestieses que fan les companyies de serveis?-

Les tulipes –inevitables en un pati quan es té un gendre holandès- ja treuen el cap, com cada any i estaran ben florides d’aquí a un mes. La flor de nit encara no ha començat. Però el que em va fer més il·lusió va ser veure que l’ametller, per primer cop, despunta flors. A l’agost farà cinc anys que vaig agafar una ametlla que estava per terra en el temple de Zeus, a Delfos. La vaig plantar en un test del balcó i, per a la meva sorpresa, a la primavera, ara farà quatre anys, va sortir una branqueta. La vaig trasplantar al pati i el meu ametller ja fa ben bé dos metres d’alçada. Vaig anar a preguntar al Moner, l'amo del garden d’Empúries, si havia d’empeltar-lo per què fes bones ametlles. Em va aconsellar d’esperar, a veure si sortien dolces o amargants. Esperarem, doncs, a que les ametlles que surtin d’aquestes flors primeres siguin madures, per veure si Zeus ha estat benigne amb nosaltres.

Literatura de quiosc

No vull referir-me avui a l’aparició –una de les millors idees dels últims anys- de la Bernat Metge als quioscos. Ja se n’ha parlat a bastament. Tot i tot, tinc una tendra simpatia per la família Guardans, amb mitja dotzena dels quals vaig compartir dies i dies de platja durant la meva infantesa –la mare, l’Helena Cambó, tenia una furgoneta DKV per baixar a la platja, com que eren de l’Opus tenien un fill cada any. Ells i nosaltres ocupàvem la banda nord de la platja de les barques, on en Jaume, el pescador, muntava tendals de canyes pels estiuejants. En Carlos Barral, molt més gran que nosaltres, ocupava un dels tendals de la banda sud, el que llogaven els seus tiets, d’ascendència, filipina, els Rocha-. No, avui voldria parlar d’una iniciativa menys comentada: l’aparició d’una col·lecció de quiosc dels llibres d’Alfaguara, que enguany celebra els seus 40 anys d’existència.

També tinc una certa fal·lera per l’Herralde. Fa any i panys que no ens veiem, però teníem “bon rotllo” quan jo feia de cap de la secció de cultura de l’Agència Efe i ell concedia els primers premis literaris, normalment en un còctel al restaurant La Balsa, que també era molt nou, llavors.

Bé, del centenar de llibres que ens oferirà Alfaguara als quioscos, a 10 euros, ja n’he llegit 27. I n’hi ha uns quants més que no penso llegir, perquè no m’interessen els seus autors. Bàsicament, per exemple, no puc amb l’Houllebecq, al qual considero un dels autors més depriments de dos segles –el XX i el XXI, s’entén-. No em feu gaire cas, jo no sóc una experta en literatura, només sóc una lectora compulsiva. Suposo que els meus criteris escandalitzarien els crítics més nostrats, però he de confessar que no em vaig poder acabar La pell freda, perquè tenia malsons; ni Soldats de Salamina, perquè m’avorria moltíssim. Que tampoc no he pogut amb La catedral del mar, perquè és pesadíssim, físicament i literària. Que trobo que la Janer és una cursi rematada que no explica res que tingui el més mínim interès, i que mai no he aconseguit passar de la pàgina 30 o 40 d’un llibre d’en Porcel (tampoc no he pogut acabar mai cap dels seus articles de La Vanguardia. Escrits en castellà, mantenen una perpètua guerra amb la sintaxi, i perden sistemàticament totes les batalles). Ja ho he dit: només sóc una lectora compulsiva, amb el neguit immens de pensar que, a una mitjana d’un llibre per setmana, en 60 anys de vida lectora adulta, nomes podré llegir de debò uns 3000 llibres. I no estic per perdre el temps amb mitjanies.