Les pedres del riu i l'esquerra caviar

Us juro que és cert, bé, al menys ho he llegit al diari: l’article 33 del “projecte de llei d’ordenació sostenible de la pesca continental” –és que el nom de la llei ja té nassos- que s’està començant a debatre al nostre i nostrat Parlament, prohibeix tirar pedres als rius catalans per evitar que els peixos s’espantin. Riuria si no fos per plorar. Entre altres coses, està demostrat que un peix té una memòria de 13 segons, i, com a molt, doncs, s’espantaria durant aquests 13 segons, pobrissó... És una més de les notícies que estan proliferant aquests dies, com ara la rebaixa de velocitat fins a 40 quilòmetres l’hora als accessos de Barcelona, però la negativa a poder superar els 80 encara que no hi hagi ningú per la carretera –suposo que molts de vosaltres heu viscut l’experiència d’anar de nit, absolutament sols, per una autopista i córrer el perill de tenir un accident per estar mirant tota l’estona el velocímetre per no passar-se de velocitat. I ja no parlo dels arbres de Nadal a pedals, ni de la tristor de postguerra de la il·luminació de Barcelona aquest any, ni l'esbronc dels de Comissions Obreres al conseller Huguet per organitzar l’aperitiu del seu departament en un hotel de luxe.

Tot plegat, em deixa amb la sensació que no ens en sortirem, perquè aquest és un país ple de cutres –ja em perdonareu l’expressió castellana, però em sembla que no tenim en català un terme que defineixi exactament el que significa aquesta paraula. Amb una cutrez contagiosa i omnipresent. Uns polítics cutres totals, els quals, i això ja no fa gens de gràcia, s’emparen en un messianisme molt perillós per anar fent. Per si de cas algú no hi estigués d’acord, amb les seves opinions, van tirant a cop de DOGC. Perquè, evidentment, ells tenen raó i la resta estem equivocats, i si no volem fer el que ells pensen que s’ha de fer, hem d’obeir-los a cop de multa o a cop d’impostos mal gastats i malgastats. I com que nosaltres no en sabem prou, de viure, han de fer lleis i lleis, que no deixin a ningú la possibilitat de fer alguna petita cosa pel seu lliure albir. Com tirar una pedra a un riu, imatge típica i sinònima de nen lliure i feliç.

Al mateix diari llegeixo que es prepara la candidatura “Revolta global-Esquerra anticapitalista” per a les eleccions europees del 7 de juny. Entre els intel·lectuals que s’hi adhereixen, a part de l’Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique i jacobí d’alta volada, gent com Manuel Rivas o Rosa Regàs, coneguts per les seves cases a l’Empordà. Super d'esquerres i super anticapitalistes, igual que els obrers de la Nissan (òndia, ara só jo, la que fa demagògia, però és que ja està bé!!). I que consti que jo tinc una casa de poble a l’Empordà –bé, de fet, la casa és del banc, jo només posseeixo una hipoteca- però, evidentment, m’encanta tirar pedres per espantar els peixos amb el meu nét Òscar (si aconseguim que la pedra faci tres saltirons abans d'enfonsar-se, suposo que els peixos s'espantaran encara molt més, he, he) i no penso a revoltar-me globalment. Amb la revolta contra el Tribunal Constitucional i els successius governs espanyols ja en tinc prou, de moment.

Melodes

Diuen que quan els grecs van arribar a les costes catalanes, a l’alçada del que després seria Empúries, van quedar emmirallats en les línies sinuoses del massís dels Montgrí. Com que les coses no són fins que no li poses un nom, perquè les coses sense nom no poden entrar en l’imaginari dels homes, i si no imagines no existeixes, els grecs van posar nom a aquella muntanya que semblava una dona adormida: melodes. En grec significa melodia.

L’altra dia, a Bellcaire d’Empordà, la coral Melodes va fer una petita presentació en família. Era un assaig obert a la curiositat dels amics. En efecte, s’han posat a cantar fa només un parell de mesos. Gairebé una cinquantena de persones, que cada divendres destinen un parell d’hores a cantar a cor què vols. Vénen des d’Ullà, Torroella, L’Escala, Albons... la unitat geogràfica que dóna l’ombra ondulada del Montgrí, la davallada mandrosa del baix Ter que, abans dels pantans, inundava la plana de tant en tant, recuperant l’antiga llera –el Ter Vell- que es va canviar a l’edat mitjana per un plet entre els comptes d’Empúries i els comtes de Barcelona, amb la connivència de no sé quin bisbe, ja que el Ter feia partió entre les possessions de l’un i de l’altre i la vila de Torroella era motiu de desfici per a tots dos nobles... el castell del Montgrí es va construir llavors...

A la petita església preromànica de Sant Joan de Bellcaire, lloc privilegiat per assajar, ens reunirem, doncs,a les vuit del vespre, un grapat d’amics per escoltar uns altres amics que cantaven. La coral Melodes es presentarà oficialment a finals de primavera, quan se sentin una mica més segurs, però Déu n’hi do, com sonaven. En acabat, varem anar a sopar plegats, al local social del poble. Era d’horeta, i cap a quarts de dotze molts ja tornarem a casa o ens distribuïren per les cases properes dels amics. Just a temps per veure els dos gols del Barça amb un xupito de grappa a la mà. A fora plovisquejava, i la lluna plena, que la nit anterior havia esclatat en un espectacle inigualable de bellesa, s’havia amagat entre els núvols. L’aire feia olor de la llenya que cremava a moltes llars. Després dels cants, el silenci.

Els nassos de Fraga

Em resistia a parlar del tema Tardà, perquè m’incomoda moltíssim. Tinc massa respecte pel que significa la representació del poble en qualsevol parlament, i aquest respecte em porta a ser molt crítica amb els que no se n’adonen de la dignitat que han de presidir tots els seus actes i totes les seves paraules, si han estat designats per tan alta funció. És en aquest sentit que, normalment, les actuacions de Tardà em posen dels nervis. És, sens dubte, una persona molt vàlida per a moltes coses, i fins i tot per la política. Però mentre no aprengui a comportar-se com un diputat –és a dir, amb la solemne dignitat d’haver estat escollit per centenars de milers de persones- més valdria que ho deixés córrer. No sé si m’explico.

I no se val a dir, com s’ha repetit aquests dies, allò del “i tu, més”. M’és ben bé igual que a la COPE es demani cada dia la dimissió del Borbó, que se n’expliquin les seves disbauxes amoroses –se n’haurien d’explicar també, segons m’han dit, les seves disbauxes dineràries- o que cada dia diguin tot el que diuen sobre Catalunya i els catalans i que aquí no protesti ni ase ni bèstia. A veure si queda clar: si no es va als tribunals pel que diu la COPE, tampoc no s’ha d’anar als tribunals pel que diu Tardà. I viceversa. Que vol dir que, a l’inrevés, també.

Però ara ha ficat cullerada Manuel Fraga Iribarne. Ha dit, pel que llegeixo, que habría que ponderar el peso de los nacionalistas colgándolos de algun sitio. I ha afegit, referint-se a la frase de Tardà, que es de las cosas más gruesas que he oído en mi vida y que más me han escandalizado. I algú li hauria de dir a Manuel Fraga que a molts de nosaltres encara ens escandalitza més que ell continuï lliure i amb llibertat d’expressió, quan va ser membre durant molts anys dels consell de ministres de Franco que signava penes de mort. A què ve ara, escandalitzar-se perquè algú digui de forma metafòrica que “mori el Borbó”, quan ell és un assassí actiu? Fins quan haurem d’aguantar que els feixistes no es podreixin a la garjola fins que petin?

Traductors que l'esguerren

La setmana passada em van regalar L’élégance du herisson traduïda al castellà. La novel·la ha fet furor a França, és un autèntic boom i, la veritat sigui dita, encara que només porto un centenar de pàgines llegides, és una autèntica delícia. Només hi ha un problema: la traducció és terrible.

Aquest és el preu a pagar quan llegeixes, traduït, un llibre originalment escrit en un idioma que coneixes prou bé. Moltes vegades el plaer de la lectura queda esguerrat perquè reconeixes com seria la frase en la llengua original, per un problema de traducció. En el cas que ens ocupa, per exemple, ja m’he trobat dues vegades amb la frase “era una suerte de...” i a continuació, per exemple, qualsevol altra cosa como ara “era una suerte de (viejo sofá)”. La traducció correcta de la frase original, molt possiblement “c’était une sorte de (vieux canapé)”, seria “era una especie de (viejo sofá)”. Suerte, en castellà, només té les diverses accepcions que en català té la paraula sort. Poso només un exemple dels diversos problemes de la traducció. Atac de nervis, plaer de lectura anul·lat. Em pregunto què fan els correctors de les editorials, si és que encara existeixen, o com els editors donen llibres per traduir a persones realment incompetents. Curiosament, això passa molt menys sovint en les traduccions al català. És que els traductors catalans són millors o és que els editors catalans tenen millors correctors? Misteri.

Òbviament, el millor és llegir els llibres en la seva llengua original. I aquí topem amb un altre problema: trobar llibres que no siguin en català o castellà en una llibreria “normal”. Un cop desapareguda la Librería Francesa –on, per cert, eren bastant antipàtics- només em queda a mà la Jaimes del Passeig de Gràcia. Existeix, però, un problema afegit. Normalment jo no entro en una llibreria amb la idea fixa de comprar-me un llibre en concret. Em passejo pels prestatges, els expositors, agafo un llibre, llegeixo la contraportada, si no estan embolicats els obro i llegeixo un paràgraf, el torno a deixar per mirar un altre... i finalment em decideixo. Les meves compres de llibres són absolutament compulsives, intuïtives, influïdes de vegades per una crítica ja llegida, però mai no sé, d’antuvi, quan entro a la llibreria, amb quin llibre en sortiré.

Tot i tot, recomano vivament la novel·la en qüestió. Si podeu, òbviament, en francès.

La immoralitat del dolor

L’altre dia, només pel simple fet d’intentar agafar una paella del prestatge inferior de la meva cuina, em vaig quedar “quadrada”. A les dues de la matinada em vaig decidir a rebuscar en la farmaciola aquell antiinflamatori que m’havien receptat, un parell de mesos abans, quan sense saber com, m’havia fet una fissura en una costella. El dolor, el pur dolor físic, el dolor paralitzant, tornava a fer estada en el meu esquelet.

Diuen els entesos que el dolor és un avís que envia el cervell per anunciar-nos que alguna cosa va malament en el nostre cos. És veritat, i en aquest sentit és una sort sentir dolor –si no fos així, per exemple, podríem posar la mà al foc i cremar-nos totalment sense adonar-nos (tinc una llarga experiència en cremades lleus a les mans, per no protegir-me adequadament quan vigilo alguna cosa que es cou al forn). Però no sempre funciona. El cervell falla moltes vegades, en un sentit i en un altre. M’explicaré:

El cervell falla quan no detecta que alguna cosa va malament i no produeix dolor. Ara fa vuit anys, jo no tenia cap dolor, cap molèstia, cap indici de res quan vaig entrar, tan contenta, a fer-me la mamografia rutinària de cada any. Mitja hora més tard, havia estat abducida pel malson d’una diagnosi de càncer. El meu cervell va fallar, no em va alertar, i si ara continuo viva i amb l’alta definitiva, és senzillament perquè des de sempre l’única cita anual que no fallava mai en la meva agenda era la visita a la meva ginecòloga, amb les proves corresponents.

Però el cervell també falla en l’altre sentit: quan es fa present, de manera continuada, total, insuportable, invasora. Penso en la meva amiga Anna, amb la columna vertebral destrossada, que es va sotmetre a una operació de 14 hores, ara fa uns anys, per fixar la seva columna amb metall. Tenia quaranta anys, i era candidata segura a la cadira de rodes. Després de l’operació havia crescut 10 centímetres, havia recuperat la seva talla normal de quan era joveneta i una gimnasta d’excepció. Però pocs anys després el dolor va tornar a aparèixer. El seu cervell, segurament, l’indicava que aquell metall que li havia fixat la columna era un cos estrany. El seu cervell no té pietat amb ella, el seu cervell s’equivoca, no hi ha dret que la meva amiga no pugui caminar, ni estar-se davant de l’ordinador, ni dormir, sense patir físicament sense aturador ni descans. Ni els pegats de morfina ja no li fan efecte, ni tots els intents que fan amb ella en les clíniques del dolor.

El dolor físic és una immoralitat. Com ho és que, avui dia, encara, la investigació mèdica no hagi descobert la manera de suprimir el dolor que desfà una personalitat brillant com la de la meva amiga Anna. El seu primer llibre de poesia, publicat ara fa un any, es titula, precisament, Columna vertebral.

Bosses de plàstic

Afortunadament, sembla que no es prohibiran del tot les bosses de plàstic en els comerços. No és que una servidora sigui addicta al plàstic, més aviat el contrari, però aquesta era una mesura proposada per gent que no pensa en la vida pràctica de cada dia.

M’explico: jo surto de casa poc després de les vuit del matí i torno cap a les set de la tarda. Quan baixo del bus, agafo el carrer Bonavista, i vaig fent: el súper, la peixateria, la ferreteria o la farmàcia, si cal, i acabo a la fleca de sota de casa. Suposo que no seria gaire pràctic agafar el bus i passejar tot el dia pel despatx amb el carret de la compra, oi? Doncs, llavors, com m’ho faig? Els germans Tuset, que són propietaris de la botiga de menjar preparat, el súper i la botiga de vins del carrer, ja em van dir l’altra dia que regalarien als clients bosses de roba que es podrien plegar i guardar i portar-les a la bossa o a la butxaca. Però ja em direu si puc ficar en una mateixa bossa el pernil dolç i el lluç de la peixateria (com diables s’ho volen fer, per cert, per portar el peix, aquests ecologistes que no volen bosses de plàstic? Paper de diari i apa, a regalimar pel carrer? És que no m’ho imagino...)

Les bosses de plàstic que vaig acumulant em són molt pràctiques per reciclar: tinc aquells petits sacs de colors que l’ajuntament va regalar fa un any: dins de cada sac hi poso una bossa de plàstic, i allà hi fico els papers, els plàstics i el vidre. Quan les bosses són plenes, les baixo als contenidors, i acabo llençant-les al contenidor groc.

Per cert, si volen que la gent recicli, feu com a Holanda (tinc una filla que hi viu): les ampolles de vidre es tornen al súper i te les paguen (com aquí fa una vintena d’anys). I a cada botiga d’alimentació hi ha una maquineta que va comptant les ampolles de plàstic que hi vas llençant, i quan acabes et dona un ticket -20 cèntims per ampolla!- que et descompten de la factura quan passes per caixa. Us ben asseguro que el meu gendre surt amb la bici ben plena d’ampolles de vidre i plàstic buides, cada cop que va a comprar...

A veure si aquests ecologistes deixen de pensar que avui en dia tothom té el temps suficient com per passar per casa a buscar el carret de la compra i anar a comprar als mercats municipals, que ja sabem que fan uns horaris mooolt adequats per a la majoria de la població que, vés per on, ha de treballar per guanyar-se les garrofes...

Jo ja m'he pagat els fills

S’acaba d’anunciar, a bombo i platerets, que a partir de la tardor de l’any que ve els nens podran tenir una targeta de transport que els permetrà viatjar per 35€ l’any. A canvi d’això, ara resulta que la resta de targetes de transport s’apujaran bastant més que la inflació, per tal de contrarestar el que perdran amb les targetes dels nens.

Doncs, mireu, jo no hi estic d’acord. N’he tingut tres, de fills, i me’ls he pagat tota soleta. En uns temps on només tenies 12 setmanes de baixa per maternitat, i on allò de la “conciliació de la vida laboral i familiar” no s’havia inventat i sorties de la feina cap a les 8 del vespre, pel cap baix, i ja te les apanyaries si els nens sortien d’escola a les 5 de la tarda.

I ara resulta que he d’ajudar a pagar els fills dels altres? Ja està bé, de la broma aquesta! Hi ha un munt de gent que s’ha hagut d’espavilar tota la vida per tirar endavant la feina i la família, sense cap mena d’ajuda ni de reconeixement, i amb totes les pegues possibles si eres dona, mare i a sobre volies tenir una vida professional.

Estic absolutament d’acord amb la creació de la targeta infantil, no faltaria més. Però que no me la facin pagar a mi, que ja en tinc prou amb els meus impostos, i que no em pugin la meva targeta de transport un 7%, per pagar als fills dels altres.