Cercles de bruixes i incompetència

Tothom que hagi estat en un prat a la primavera haurà comprovat segurament la gernació de moixernons que s’hi fan. De manera molt curiosa, els moixernons creixen formant cercles en els prats. En molts llocs en diuen cercles de bruixes.

A l’Empordà també hi creixen, aquests cercles de bruixes, però d’una manera molt més esotèrica. Si fa uns quants mesos que no passes una carretera, quan hi tornes, resulta que de sobte, com un bolet, ha crescut un nou cercle de bruixes: han plantat una nova rotonda, la majoria de les quals només serveixen per alguna cosa entre mitjans de juliol i mitjans d’agost, que és quan arriben els guiris i els pixapins. La resta de l’any són rotondes solitàries que t’obliguen a anar a poc a poc per no encastar-te contra el –normalment horrible- monument encarregat a l’artista local de torn.

Hi ha, a l’Empordà, rotondes i vies d’accés que semblen de broma. Entre Verges i La Bisbal, per exemple, et trobes amb una via cap a “Ultramort Nord" i una altre cap a “Ultramort sud”. I, dos-cents metres més enllà, pots optar entre “Casavells Est” i “Casavells Oest”. Quan vaig a la Fundació Niebla, que és a Casavells –poble que no deu passar dels dos-cents habitants a tot estirar- mai no sé per on he d’anar.

A finals de l’any passat, van asfaltar de nou la carretera entre Ventalló i l’Escala. Ara fa un mes, tornen a estar en obres: eliminen l’escalextric horrible que anava cap a Vilademat i en fan, evidentment, una rotonda. Quan vaig comentar a una amiga escalenca com era que no havien aprofitat les obres de l’any passat per fer-ho tot a la vegada, em va contestar, irònica: “Oh, és que eren pressupostos i partides diferents. El de l’asfaltat era molt més antic, i aquest és més recent”. Suposo que el pressupost “antic” contemplava l’adquisició de proteccions laterals coms les que han posat, és a dir, aquelles que denuncien els motoristes que els seguen caps i cames quan tenen un accident. La pregunta és: no hi ha ningú, a la conselleria o a la delegació territorial, que lligui caps de manera coherent? Ningú que es remiri el “pressupost antic” i faci canviar el tipus de protecció lateral? Ningú que no sàpiga que hi ha un altre pressupost que, si s’executés al mateix temps, estalviaria molèsties i sobre tot diners a l’Administració –és a dir, a tots nosaltres? Perquè està clar que és molt més barat fer una rotonda i asfaltar una carretera que asfaltar, desfer l’asfalt i tornar a asfaltar un altre cop. I després es queixen que no hi ha diners?

Ara ja pateixo: acaben d’asfaltar la carretera de l’Escala a Bellcaire, el meu poble. El meu dubte és si, quan ho desfacin tot d’aquí a uns mesos per posar rotondes, les alternatives seran “Bellcaire-est i Bellcaire-oest” o “Bellcaire-nord i Bellcaire-sud". M’hi jugo un fricandó que no passarà un any que ja tindrem al poble un nou cercle de bruixes.

Necessitat d'alegria

La crisi i tota la seva parafernàlia –entre d’altres coses, la repetició constant de notícies relacionades amb el tema per part de totes les ràdios i televisions i a totes les hores del dia- està tenint una conseqüència inesperada: més que mai, noto en la gent –la que m’envolta però també la que em creuo pel carrer- unes ànsies irrefrenables d’estar contents. La gent n’està tipa, de la crisi. Ho sento en les converses de bar, en la cua de la caixa al súper, entre els meus amics. Volem estar contents, volem qualsevol excusa per estar contents.

De manera col·lectiva, em vaig adonar d’aquesta circumstància, per primer cop, el dia de Sant Jordi. En un dia climatològicament esplèndid (i és que, a sobre, l’hivern ha estat llarg, fred, trist i plujós) la gent va sortir al carrer amb un somriure permanent pintat a la cara. A comprar roses i llibres, a passejar, a suportar empentes decididament volgudes, a gaudir d’aquest dia laborable que és una festa total. Crec que va ser el Sant Jordi més alegre que he viscut mai, la ciutat es va convertir en milions de somriures simultanis, en milions d’ulls espurnejants de goig. Després, el fenomen del Barça ha fet el seu camí, fins al punt que ahir, quan finalment el Vila-real va deixar per més endavant la celebració de la Lliga, no ens ho volíem creure: no volem, no podem encaixar, ja, més neguits. Tenim el cabàs de l’angoixa massa ple, reivindiquem el nostre dret a omplir el cabàs de la joia.

Amb els amics, en un dinar i en una sortida a la nit propers en el temps, m’he trobat que estem rient com mai. La conversa ràpida, les idees brillants, les definicions esmolades donen resultats esclatants, i el temps s’escola sense ni adonar-nos-en, l’altre dia arribava a casa gairebé a les quatre de la matinada i havíem sortit del cinema a mitjanit –i els meus amics i jo ja tenim una edat, no som precisament uns jovencells!- Ens havíem passat quatre hores xerrant pels descosits i rient, rient...


Potser ens passem llistats de “marques blanques” que hem trobat de bona qualitat o substituïm sortides al restaurant per soparets a casa on tothom aporta alguna cosa, les postres, el vi... tot i que tinguem la sort que la crisi no ens afecti directament em sembla que gairebé tots els ciutadans d’aquest país hem passat els últims mesos “anant amb compte”. I estem tips, de ser tan bons minyons, tan responsables. Volem alegries, ja ens toca. Guardiolaaaaa, sisplaaaaauuuuu !!!!!!!!!!!!!!!!