A les 10’30 de la nit del 22 d’abril, ara fa 35 anys, va néixer el meu segon fill. Al dia següent, de bon matí, la seva germaneta gran va arribar amb el seu pare, amb una rosa vermella de Sant Jordi, i va poder comprovar com n’era, de petit, un nen acabat de néixer –i què grans que se m’han fet, els meus tres fills...
Eren temps de televisions úniques i, un parell de dies després, el 25 d’abril, encara a la clínica Quirón i amb el meu fill als braços, em vaig assabentar de la revolució dels clavells de Portugal. I vaig pensar que el meu fill naixia amb l’alè de la llibertat i que nosaltres també, algun dia....
Un any després, també el 25 d’abril, la consigna entre els antifranquistes va ser de passejar per Barcelona amb un clavell a la mà, o al trau de l’americana. Recordo que vaig baixar el Passeig de Gràcia, empenyent la cadireta, amb un clavell ficat en lloc del parasol... i els qui portàvem un clavell intercanviàvem somriures còmplices, germà, germana, algun dia, nosaltres també...
Va morir al novembre, el gran fill de puta.
Feliç Diada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada