La venjança dels bàrbars del Nord

Avui ha canviat l’hora i estic segura que, durant una setmana, el meu rellotge biològic em farà la vida impossible. Arribaré com una somnàmbula a la feina i, a la nit, m’estaré una hora llegint al llit, amb l’angoixa creixent de veure passar els minuts i saber que, al cap de, com a molt, sis hores, sonarà el despertador.

Diuen els buròcrates europeus que tot això es fa per estalviar energia. Doncs, mireu, aquest matí al meu bany feia un fred que pelava i, com a conseqüència, hem engegat la calefacció una hora abans. I amb tots els llums encesos perquè, en un dia que ha començat especialment rúfol, la casa estava en penombra. No vull ni imaginar els pobres gallecs els quals, geogràficament parlant, estan situats una hora més a l’oest que nosaltres!

Aquesta és la venjança dels bàrbars del Nord, envejosos com són del nostre clima mediterrani. Perquè, veureu, resulta que avui, a Catalunya, el sol ha sortit a les 7’40 del matí. La qual cosa vol dir que els que hem de treballar, en principi ens aixecarem, a partir d’ara, que serà negra nit. A Copenhaguen, en canvi, el sol ha sortit a les 6’48, gairebé una hora abans, i els danesos, doncs, no s’aixecaran de nit, com nosaltres. I en canvi, nosaltres n'haurem d’anar al llit gairebé com les gallines, si volem descansar un mínim acceptable d’hores, i els bàrbars del Nord afinaran la seva venjança, impedint-nos gaudir de l’arribada de la primavera, prenent una cerveseta en la terrassa d’un bar quan comenci la fosca. Porca misèria!

Càrregues policials i incompetència de les universitats

Les imatges que vaig veure ahir al vespre al telenotícies em van recordar les de la meva joventut, amb la qual cosa es demostra que la humanitat no avança gaire. Em va cridar l’atenció, sobretot, la brutalitat dels mossos d’esquadra contra una noia, amb una jaqueta de color verd: cop de porra a les cames, conseqüent caiguda de la noia, i torna-hi, la noia rodolant per l’asfalt de la Gran Via... Déu n’hi do!

No sóc de les que pensa que la nostra societat és angelical i que no cal tenir allò que en diuen forces de l’ordre. El problema és quan aquestes forces es passen i acaben formant part protagonista, no de l’ordre, sinó del desordre.

Puc comprendre que, després de quatre mesos de tancada a la seu central de la Universitat de Barcelona, el rector aprofités qualsevol excusa –sembla que una agressió per part d’un dels tancats- per trucar la policia i demanar el desallotjament. No deu ser còmode treballar en segons quines condicions. I, sobre tot, em sembla que el tancament no estava servint per a gaire cosa. Però d’aquí a la brutalitat policial, amb una cinquantena de ferits, hi ha molt de camí per recórrer, em sembla.

No sóc una experta en el pla de Bolonya. Només apunto algunes coses: és evident que s’ha d’anar a una equiparació entre tots els títols europeus. Ara bé, això també significa equiparació amb tot. D’entrada, no és acceptable que els títols de grau (bachelor en anglès) a tot arreu d’Europa durin tres anys i aquí s’hagin inventat que siguin de quatre. A continuació, s’han d’equiparar les facilitats monetàries de què gaudeixen la resta d’europeus. I això vol dir, senzillament, beques en igualtat de condicions –ara, aquí, només tenen beca els fills dels que són realment pobres, no ens enganyem- la qual cosa vol dir que pràcticament la totalitat de l’alumnat tingui una beca i, a més, se’ls hi faciliti la possibilitat d’independitzar-se posant al seu abast vivenda d’estudiant. Això permetria, a més, com passa a la resta de l’Europa civilitzada, que els joves a partir dels 18 anys aprenguessin a viure per sí mateixos, amb un pressupost limitat, però suficient, aprenent, senzillament, a espavilar-se per la vida, a més d’estudiar.

Els nostres joves tenen tota la raó en les seves crítiques: tal com s’està plantejant el pla Bolonya a casa nostra, és una enganyifa, una estafa, i tancarà la universitat a tots els joves que no tinguin uns pares francament benestants. I no parlo del sistema de professorat, perquè no el conec prou. Però les nostres autoritats no haurien d’oblidar que és la universitat la que ha de fer recerca, i que cap de les nostres universitats excel·leix en aquest àmbit.

I, un últim apunt: amb el sistema de beques i vivenda que impera a Europa, no cal posar una universitat mediocre a cada cantonada. Més val posar poques universitats, ben dotades, i convidar els joves a deixar el seu poble o la seva ciutat per anar a viure i estudiar fora de casa. Com fan a Europa.

Una realitat tossuda

He deixat passar uns dies per veure com evolucionava el tema basc. Va coincidir que vaig ser a Bilbo (que és com es diu Bilbao en euskera, pels qui no ho saben) el cap de setmana de les eleccions. He de dir que al balcó de l’ajuntament, hi havia una bandera, de com a mínim sis metres... de l’Atlètic! I per tot arreu, a l’Avenida, al Casco Viejo, passava igual... i és que per primer cop en un quart de segle l’històric club de futbol en el que només juguen jugadors bascos tenia la possibilitat, quatre dies després, de passar a la final de la copa del rei... com va passar, efectivament. A Euskadi prefereixen parlar de futbol que de política, fins i tot quan hi ha eleccions.

Aquell dissabte vaig anar a dinar amb uns familiars. Una família de la burgesia basca. Ell parla euskera amb els seus fills. Ella ho fa en castellà. Ell em comentava que la crisi es notava en la indústria però que “afortunadament, com que tenim concert, tenim diners per fer obra pública, i en això s’està posant el govern, per pal·liar l’atur i de moment ens en sortim millor del que podeu fer vosaltres, a Catalunya”. Nacionalista (basc, s’entén) convençut, deia que de tota manera, molts desitjaven un canvi de govern, perquè portaven més de vint anys amb el mateix partit al govern i l’alternança “dóna oxigen”.

Bé, ja han passat les eleccions, i els nacionalistes (espanyols) podran formar govern. Socialistes, populars i allò de la Rosa Díez (que és com el partit de l’odi al poble basc, sense cap més idea política). S’ha de tenir estómac per fer un pacte així. Diuen que han guanyat. Menteixen. Ningú no compta els cent mil vots nuls de l’esquerra abertzale, condemnada a no poder expressar el seu parer a les urnes. Un 8% dels vots. Ens agradi o no, aquesta és la realitat: un 58% dels vots emesos, comptants aquest vots nuls, han votat “nacionalista” (basc). Els socialistes obtindran segurament el govern, però molt possiblement no podran governar. Com comentava el meu parent: “dos anys de govern socialista, impossibilitat de tirar endavant, i noves eleccions. I mentre tant, el PNB s’haurà oxigenat i regenerat”.

I esperem que aquest temps de govern socialista amb les crosses i l’abraçada maligna del PP i Rosa Díez (mai no sé com es diu el seu partit fantasma) no doni pas a una kale borroka massa cruel, ni a un augment d’assassinats per part d’ETA. Perquè hi ha una majoria basquista. I aquesta és la tossuda realitat.