Comencen a existir petits signes de canvi. La gent, arreu del món, es mobilitza. Potser la crisi està donant els primers fruits, i això sí que seria un bon “brot verd” .
La mobilització, aquí, a casa nostra, s’ha notat en les eleccions europees: o ens hem quedat a casa, o hem votat en blanc per dir que comencem a estar tips, del joc de sempre. Entre una cosa i l’altra, resulta que tenim representants europeus escollits per una minsa representació de la societat. Si la democràcia es defineix per “un home, un vot”, la democràcia està en hores baixes.
Però Europa, una vella dama cada cop més indigna, no compta massa en el panorama mundial. Aquí guanya la dreta tradicional i la dreta radical, perquè d’esquerres, no n’hi ha ja, i són els mateixos gossos amb els mateixos collars, ja no dissimulen gens. Els que comencen a comptar són els altres, tots els altres, els que, fins fa quatre dies, ningú no tenia en compte. Els indígenes peruans –aquí se n’ha parlat ben poc, per cert- aconseguiran un seguit de dimissions en el govern, semblava que progressista, del seu país. I veurem què passa, finalment, a l’Iran, on sembla que la gent ja n’està tipa, i ja no vol fer marxa enrere de les seves reivindicacions.
Canvis petits i subtils, aquí i allà, que potser donen esperança de que la crisi, finalment haurà servit per alguna cosa.
