Fa 35 anys

A les 10’30 de la nit del 22 d’abril, ara fa 35 anys, va néixer el meu segon fill. Al dia següent, de bon matí, la seva germaneta gran va arribar amb el seu pare, amb una rosa vermella de Sant Jordi, i va poder comprovar com n’era, de petit, un nen acabat de néixer –i què grans que se m’han fet, els meus tres fills...

Eren temps de televisions úniques i, un parell de dies després, el 25 d’abril, encara a la clínica Quirón i amb el meu fill als braços, em vaig assabentar de la revolució dels clavells de Portugal. I vaig pensar que el meu fill naixia amb l’alè de la llibertat i que nosaltres també, algun dia....

Un any després, també el 25 d’abril, la consigna entre els antifranquistes va ser de passejar per Barcelona amb un clavell a la mà, o al trau de l’americana. Recordo que vaig baixar el Passeig de Gràcia, empenyent la cadireta, amb un clavell ficat en lloc del parasol... i els qui portàvem un clavell intercanviàvem somriures còmplices, germà, germana, algun dia, nosaltres també...

Va morir al novembre, el gran fill de puta.


Feliç Diada.

A la merda

- La independència d’un país no és una ideologia. És un dret dels seus ciutadans.

- L’única frase que ha de dir Montilla a Chaves és No hay Casera? Pues nos vamos
- Els polítics catalans tenen una estranya raresa ètnica: tenen un melic molt gran i uns collons molt petits (no parlo dels ovaris, perquè una altra raresa ètnica dels catalans és que no hi ha dones polítiques de rellevància, excepte alguna freakie que posa pedals als arbres de Nadal)

- El Carod del Polònia no s’assembla al Carod. El Puigcercós del Polònia és igual que el Puigcercós de debò. Avís per a navegants.

- L’últim, que tanqui el llum.
- I a veure si Andorra ens envaeix d’una punyetera vegada.


A la merda.

Ja cansa

Ja em cansa. Em cansen els debats televisius, les declaracions a la recerca del titular, les promeses incomplertes sistemàticament per part de tothom, la niciesa dels polítics, i dels periodistes, i de la gent que escoltes sense voler mentre prens un cafè a la barra d’un bar. Quanta xerrameca i quina poca substància. Crec sincerament que el nivell intel·lectual del país va davallant a una velocitat paorosa. Tothom sap molt de tot, i ho aboca tot pel boc gros. Des del Papa, quan diu que el preservatiu és part del problema de la sida, fins al conseller Saura, quan demana que el consell de l’audiovisual fiscalitzi la televisió catalana –els governants, sempre amb la temptació patrimonial de la televisió pública- perquè ha publicat, sense demanar-li permís, només faltaria, unes imatges que no li agraden. Ja cansa.

Ja cansa tanta gent parlant de Catalunya sense haver llegit ni un sol llibre d’història. O parlant de religió sense haver passat mai de les cobertes de la bíblia o l’alcorà. O dient el que hem de fer els periodistes, sense saber qui era Kapucinski, posem per cas.

Ja cansa tanta gent dient no a tot, sense buscar alguna sortida real a res. No a l’energia nuclear i no a l’energia eòlica, posem per cas. No als transvasaments i no a les depuradores. No a que li tanquin la fàbrica i no a que li congelin el salari per no fer-ho.

Vivim en una esquizofrènia perpètua, i cada cop som menys capaços de tenir una criteri propi. Tot ha de ser políticament correcte, no fos cas que ens titllessin de perillosos. I, en comptes d’aprofitar el temps lliure per llegir, escoltar música, o fer-la petar amb els amics en la terrassa d’un bar, sense presses, ens aboquem a dir en el facebook quina és la nostra marca de galetes preferida, una informació que ja em direu per a què serveix, si no és per fer-se amic de l’Epi, el Blas i companyia. I perquè les multinacionals utilitzin la base de dades que els hi ven el facebook per fabricar galetes al gust de la majoria, evidentment.

Ja cansa.

Ostres, quina societat més mediocre.

O serà que m’estic fent gran?