Càrregues policials i incompetència de les universitats

Les imatges que vaig veure ahir al vespre al telenotícies em van recordar les de la meva joventut, amb la qual cosa es demostra que la humanitat no avança gaire. Em va cridar l’atenció, sobretot, la brutalitat dels mossos d’esquadra contra una noia, amb una jaqueta de color verd: cop de porra a les cames, conseqüent caiguda de la noia, i torna-hi, la noia rodolant per l’asfalt de la Gran Via... Déu n’hi do!

No sóc de les que pensa que la nostra societat és angelical i que no cal tenir allò que en diuen forces de l’ordre. El problema és quan aquestes forces es passen i acaben formant part protagonista, no de l’ordre, sinó del desordre.

Puc comprendre que, després de quatre mesos de tancada a la seu central de la Universitat de Barcelona, el rector aprofités qualsevol excusa –sembla que una agressió per part d’un dels tancats- per trucar la policia i demanar el desallotjament. No deu ser còmode treballar en segons quines condicions. I, sobre tot, em sembla que el tancament no estava servint per a gaire cosa. Però d’aquí a la brutalitat policial, amb una cinquantena de ferits, hi ha molt de camí per recórrer, em sembla.

No sóc una experta en el pla de Bolonya. Només apunto algunes coses: és evident que s’ha d’anar a una equiparació entre tots els títols europeus. Ara bé, això també significa equiparació amb tot. D’entrada, no és acceptable que els títols de grau (bachelor en anglès) a tot arreu d’Europa durin tres anys i aquí s’hagin inventat que siguin de quatre. A continuació, s’han d’equiparar les facilitats monetàries de què gaudeixen la resta d’europeus. I això vol dir, senzillament, beques en igualtat de condicions –ara, aquí, només tenen beca els fills dels que són realment pobres, no ens enganyem- la qual cosa vol dir que pràcticament la totalitat de l’alumnat tingui una beca i, a més, se’ls hi faciliti la possibilitat d’independitzar-se posant al seu abast vivenda d’estudiant. Això permetria, a més, com passa a la resta de l’Europa civilitzada, que els joves a partir dels 18 anys aprenguessin a viure per sí mateixos, amb un pressupost limitat, però suficient, aprenent, senzillament, a espavilar-se per la vida, a més d’estudiar.

Els nostres joves tenen tota la raó en les seves crítiques: tal com s’està plantejant el pla Bolonya a casa nostra, és una enganyifa, una estafa, i tancarà la universitat a tots els joves que no tinguin uns pares francament benestants. I no parlo del sistema de professorat, perquè no el conec prou. Però les nostres autoritats no haurien d’oblidar que és la universitat la que ha de fer recerca, i que cap de les nostres universitats excel·leix en aquest àmbit.

I, un últim apunt: amb el sistema de beques i vivenda que impera a Europa, no cal posar una universitat mediocre a cada cantonada. Més val posar poques universitats, ben dotades, i convidar els joves a deixar el seu poble o la seva ciutat per anar a viure i estudiar fora de casa. Com fan a Europa.