Les flors de l'ametller

Sembla mentida que en un pati tan petit com el meu càpiguen tantes plantes. El cap de setmana passat vaig fer una marató de poda: set rosers, cinc hortènsies, un lilàs, quatre lantanes -no he trobat com es diu en català correcte, ho sento-, una repassada als geranis... sense comptar la buguenvíl·lia, que ja vindrà el Josep amb l’escala grossa més endavant. El xiprer, que em van regalar fa vuit anys la Pepa i l’Anna quan només feia cinc pams, ja ha sobrepassat el mur de pedra de quatre metres i em sembla que aquest any, per fi, taparà els cables que em va plantificar la Telefònica sense cap mena de cura per l’estètica –i pensar que la meva païssa està dins de la part del poble catalogada com a “nucli històric” i que el departament de Cultura va mirar-se pel dret i l’inrevés el meu projecte d’obres de reforma abans de donar el vist-i-plau... com és que després no es fixa en les bestieses que fan les companyies de serveis?-

Les tulipes –inevitables en un pati quan es té un gendre holandès- ja treuen el cap, com cada any i estaran ben florides d’aquí a un mes. La flor de nit encara no ha començat. Però el que em va fer més il·lusió va ser veure que l’ametller, per primer cop, despunta flors. A l’agost farà cinc anys que vaig agafar una ametlla que estava per terra en el temple de Zeus, a Delfos. La vaig plantar en un test del balcó i, per a la meva sorpresa, a la primavera, ara farà quatre anys, va sortir una branqueta. La vaig trasplantar al pati i el meu ametller ja fa ben bé dos metres d’alçada. Vaig anar a preguntar al Moner, l'amo del garden d’Empúries, si havia d’empeltar-lo per què fes bones ametlles. Em va aconsellar d’esperar, a veure si sortien dolces o amargants. Esperarem, doncs, a que les ametlles que surtin d’aquestes flors primeres siguin madures, per veure si Zeus ha estat benigne amb nosaltres.