Literatura de quiosc

No vull referir-me avui a l’aparició –una de les millors idees dels últims anys- de la Bernat Metge als quioscos. Ja se n’ha parlat a bastament. Tot i tot, tinc una tendra simpatia per la família Guardans, amb mitja dotzena dels quals vaig compartir dies i dies de platja durant la meva infantesa –la mare, l’Helena Cambó, tenia una furgoneta DKV per baixar a la platja, com que eren de l’Opus tenien un fill cada any. Ells i nosaltres ocupàvem la banda nord de la platja de les barques, on en Jaume, el pescador, muntava tendals de canyes pels estiuejants. En Carlos Barral, molt més gran que nosaltres, ocupava un dels tendals de la banda sud, el que llogaven els seus tiets, d’ascendència, filipina, els Rocha-. No, avui voldria parlar d’una iniciativa menys comentada: l’aparició d’una col·lecció de quiosc dels llibres d’Alfaguara, que enguany celebra els seus 40 anys d’existència.

També tinc una certa fal·lera per l’Herralde. Fa any i panys que no ens veiem, però teníem “bon rotllo” quan jo feia de cap de la secció de cultura de l’Agència Efe i ell concedia els primers premis literaris, normalment en un còctel al restaurant La Balsa, que també era molt nou, llavors.

Bé, del centenar de llibres que ens oferirà Alfaguara als quioscos, a 10 euros, ja n’he llegit 27. I n’hi ha uns quants més que no penso llegir, perquè no m’interessen els seus autors. Bàsicament, per exemple, no puc amb l’Houllebecq, al qual considero un dels autors més depriments de dos segles –el XX i el XXI, s’entén-. No em feu gaire cas, jo no sóc una experta en literatura, només sóc una lectora compulsiva. Suposo que els meus criteris escandalitzarien els crítics més nostrats, però he de confessar que no em vaig poder acabar La pell freda, perquè tenia malsons; ni Soldats de Salamina, perquè m’avorria moltíssim. Que tampoc no he pogut amb La catedral del mar, perquè és pesadíssim, físicament i literària. Que trobo que la Janer és una cursi rematada que no explica res que tingui el més mínim interès, i que mai no he aconseguit passar de la pàgina 30 o 40 d’un llibre d’en Porcel (tampoc no he pogut acabar mai cap dels seus articles de La Vanguardia. Escrits en castellà, mantenen una perpètua guerra amb la sintaxi, i perden sistemàticament totes les batalles). Ja ho he dit: només sóc una lectora compulsiva, amb el neguit immens de pensar que, a una mitjana d’un llibre per setmana, en 60 anys de vida lectora adulta, nomes podré llegir de debò uns 3000 llibres. I no estic per perdre el temps amb mitjanies.