Una societat autista

Quan em van regalar un IPod em va fer molta il·lusió, però només unes setmanes més tard vaig decidir que les meves orelles devien tenir una mena de malformació, perquè no suporto cap mena d’auriculars. Vaig desar curosament l’artefacte i no l’he tornat a engegar. Dec ser l’única persona de tot Barcelona que no porta auriculars a les orelles.

Abans era normal veure pels carrers gent gesticulant amb un mòbil a l’orella. Ara ja no, amb això de les mans lliures la ciutadania porta contínuament els auriculars posats i va parlant pels descosits. El més curiós és la falta de vergonya de tothom, ningú no té inconvenient en parlar de les coses més íntimes en un autobús atapeït i, a més, el primer que diuen és la seva ubicació física: “Sóc a l’Starbucks de Passeig de Gràcia” o “estic a punt de baixar al metro de Diagonal”. Sembla com si la falta d’identificació del lloc –amb els telèfons fixos no passa, saps quan estàs trucant a la casa o al despatx d’algú- s’hagués de justificar. Una vegada, en un talgo camí de Montpeller, vaig estar a punt de cridar “el seu marit li està enganyant, senyora, no és a punt d’embarcar a l’aeroport del Prat, és a prop de Figueres!!!” però em vaig contenir, tot i la meva al·lèrgia a les infidelitats de parella. Per cert, que l’home en qüestió no va gosar mirar-me ni un sol cop en tota la resta del viatge, i feia un somriure de conill...

L’altre dia, a l’autobús, em vaig adonar que anem camí d’esdevenir una societat autista. Al meu costat, una noia estava capficada jugant amb el seu mòbil. Al meu davant, un nen no aixecava els ulls de la seva maquineta de jocs. El seu pare escoltava el seu IPod. De tant en tant, el nen volia comunicar els seus èxits en el joc al seu pare. Llavors, aquest aturava el seu reproductor i contestava amb una frase breu al seu fill. Després, cadascú continuava a la seva. I així, tot el viatge, des de Francesc Macià fins a Balmes-Aragó, que van baixar.

Recordo que fa uns anys vaig optar pel periodisme freelance per poder ocupar-me durant més temps de la meva filla petita. Les col·laboracions als dossiers de la revista Crònica d’ensenyament, a l'Avui o a Cultura, a TV3 i a la ràdio em permetien, entre altres coses, portar i anar a buscar la meva filla a l’escola. Durant la mitja hora llarga que durava el trajecte en cotxe, la meva filla i jo xerràvem sense parar. Anys després, quan la nena va fer 12 anys, vaig decidir que ja era hora que s’espavilés i agafés l’autobús per anar a escola, i jo vaig tornar a buscar una feina fixa. Al cap d’unes setmanes, em vaig adonar que ja no xerràvem: estàvem tan acostumades a tenir l’àmbit de comunicació al cotxe que no sabíem comunicar-nos assegudes al sofà. Li ho vaig fer notar, i durant mesos vam haver de reinventar la nostra comunicació, fent esforços autèntics per dedicar-nos mútuament mitja horeta d’intercanvi verbal. Ens en vam sortir, afortunadament i ara que ja no viu a casa necessitem telefonar-nos com a mínim cada dos dies... El pare i el fill de l’autobús, tindran també el seu espai personal de comunicació? O formaran part, definitivament, de la societat autista que estem construint entre tots?