Diuen que quan els grecs van arribar a les costes catalanes, a l’alçada del que després seria Empúries, van quedar emmirallats en les línies sinuoses del massís dels Montgrí. Com que les coses no són fins que no li poses un nom, perquè les coses sense nom no poden entrar en l’imaginari dels homes, i si no imagines no existeixes, els grecs van posar nom a aquella muntanya que semblava una dona adormida: melodes. En grec significa melodia.
L’altra dia, a Bellcaire d’Empordà, la coral Melodes va fer una petita presentació en família. Era un assaig obert a la curiositat dels amics. En efecte, s’han posat a cantar fa només un parell de mesos. Gairebé una cinquantena de persones, que cada divendres destinen un parell d’hores a cantar a cor què vols. Vénen des d’Ullà, Torroella, L’Escala, Albons... la unitat geogràfica que dóna l’ombra ondulada del Montgrí, la davallada mandrosa del baix Ter que, abans dels pantans, inundava la plana de tant en tant, recuperant l’antiga llera –el Ter Vell- que es va canviar a l’edat mitjana per un plet entre els comptes d’Empúries i els comtes de Barcelona, amb la connivència de no sé quin bisbe, ja que el Ter feia partió entre les possessions de l’un i de l’altre i la vila de Torroella era motiu de desfici per a tots dos nobles... el castell del Montgrí es va construir llavors...
A la petita església preromànica de Sant Joan de Bellcaire, lloc privilegiat per assajar, ens reunirem, doncs,a les vuit del vespre, un grapat d’amics per escoltar uns altres amics que cantaven. La coral Melodes es presentarà oficialment a finals de primavera, quan se sentin una mica més segurs, però Déu n’hi do, com sonaven. En acabat, varem anar a sopar plegats, al local social del poble. Era d’horeta, i cap a quarts de dotze molts ja tornarem a casa o ens distribuïren per les cases properes dels amics. Just a temps per veure els dos gols del Barça amb un xupito de grappa a la mà. A fora plovisquejava, i la lluna plena, que la nit anterior havia esclatat en un espectacle inigualable de bellesa, s’havia amagat entre els núvols. L’aire feia olor de la llenya que cremava a moltes llars. Després dels cants, el silenci.
L’altra dia, a Bellcaire d’Empordà, la coral Melodes va fer una petita presentació en família. Era un assaig obert a la curiositat dels amics. En efecte, s’han posat a cantar fa només un parell de mesos. Gairebé una cinquantena de persones, que cada divendres destinen un parell d’hores a cantar a cor què vols. Vénen des d’Ullà, Torroella, L’Escala, Albons... la unitat geogràfica que dóna l’ombra ondulada del Montgrí, la davallada mandrosa del baix Ter que, abans dels pantans, inundava la plana de tant en tant, recuperant l’antiga llera –el Ter Vell- que es va canviar a l’edat mitjana per un plet entre els comptes d’Empúries i els comtes de Barcelona, amb la connivència de no sé quin bisbe, ja que el Ter feia partió entre les possessions de l’un i de l’altre i la vila de Torroella era motiu de desfici per a tots dos nobles... el castell del Montgrí es va construir llavors...
A la petita església preromànica de Sant Joan de Bellcaire, lloc privilegiat per assajar, ens reunirem, doncs,a les vuit del vespre, un grapat d’amics per escoltar uns altres amics que cantaven. La coral Melodes es presentarà oficialment a finals de primavera, quan se sentin una mica més segurs, però Déu n’hi do, com sonaven. En acabat, varem anar a sopar plegats, al local social del poble. Era d’horeta, i cap a quarts de dotze molts ja tornarem a casa o ens distribuïren per les cases properes dels amics. Just a temps per veure els dos gols del Barça amb un xupito de grappa a la mà. A fora plovisquejava, i la lluna plena, que la nit anterior havia esclatat en un espectacle inigualable de bellesa, s’havia amagat entre els núvols. L’aire feia olor de la llenya que cremava a moltes llars. Després dels cants, el silenci.
1 comentari:
missatge de prova 3
Publica un comentari a l'entrada