Les pedres del riu i l'esquerra caviar

Us juro que és cert, bé, al menys ho he llegit al diari: l’article 33 del “projecte de llei d’ordenació sostenible de la pesca continental” –és que el nom de la llei ja té nassos- que s’està començant a debatre al nostre i nostrat Parlament, prohibeix tirar pedres als rius catalans per evitar que els peixos s’espantin. Riuria si no fos per plorar. Entre altres coses, està demostrat que un peix té una memòria de 13 segons, i, com a molt, doncs, s’espantaria durant aquests 13 segons, pobrissó... És una més de les notícies que estan proliferant aquests dies, com ara la rebaixa de velocitat fins a 40 quilòmetres l’hora als accessos de Barcelona, però la negativa a poder superar els 80 encara que no hi hagi ningú per la carretera –suposo que molts de vosaltres heu viscut l’experiència d’anar de nit, absolutament sols, per una autopista i córrer el perill de tenir un accident per estar mirant tota l’estona el velocímetre per no passar-se de velocitat. I ja no parlo dels arbres de Nadal a pedals, ni de la tristor de postguerra de la il·luminació de Barcelona aquest any, ni l'esbronc dels de Comissions Obreres al conseller Huguet per organitzar l’aperitiu del seu departament en un hotel de luxe.

Tot plegat, em deixa amb la sensació que no ens en sortirem, perquè aquest és un país ple de cutres –ja em perdonareu l’expressió castellana, però em sembla que no tenim en català un terme que defineixi exactament el que significa aquesta paraula. Amb una cutrez contagiosa i omnipresent. Uns polítics cutres totals, els quals, i això ja no fa gens de gràcia, s’emparen en un messianisme molt perillós per anar fent. Per si de cas algú no hi estigués d’acord, amb les seves opinions, van tirant a cop de DOGC. Perquè, evidentment, ells tenen raó i la resta estem equivocats, i si no volem fer el que ells pensen que s’ha de fer, hem d’obeir-los a cop de multa o a cop d’impostos mal gastats i malgastats. I com que nosaltres no en sabem prou, de viure, han de fer lleis i lleis, que no deixin a ningú la possibilitat de fer alguna petita cosa pel seu lliure albir. Com tirar una pedra a un riu, imatge típica i sinònima de nen lliure i feliç.

Al mateix diari llegeixo que es prepara la candidatura “Revolta global-Esquerra anticapitalista” per a les eleccions europees del 7 de juny. Entre els intel·lectuals que s’hi adhereixen, a part de l’Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique i jacobí d’alta volada, gent com Manuel Rivas o Rosa Regàs, coneguts per les seves cases a l’Empordà. Super d'esquerres i super anticapitalistes, igual que els obrers de la Nissan (òndia, ara só jo, la que fa demagògia, però és que ja està bé!!). I que consti que jo tinc una casa de poble a l’Empordà –bé, de fet, la casa és del banc, jo només posseeixo una hipoteca- però, evidentment, m’encanta tirar pedres per espantar els peixos amb el meu nét Òscar (si aconseguim que la pedra faci tres saltirons abans d'enfonsar-se, suposo que els peixos s'espantaran encara molt més, he, he) i no penso a revoltar-me globalment. Amb la revolta contra el Tribunal Constitucional i els successius governs espanyols ja en tinc prou, de moment.