L’altre dia, només pel simple fet d’intentar agafar una paella del prestatge inferior de la meva cuina, em vaig quedar “quadrada”. A les dues de la matinada em vaig decidir a rebuscar en la farmaciola aquell antiinflamatori que m’havien receptat, un parell de mesos abans, quan sense saber com, m’havia fet una fissura en una costella. El dolor, el pur dolor físic, el dolor paralitzant, tornava a fer estada en el meu esquelet.
Diuen els entesos que el dolor és un avís que envia el cervell per anunciar-nos que alguna cosa va malament en el nostre cos. És veritat, i en aquest sentit és una sort sentir dolor –si no fos així, per exemple, podríem posar la mà al foc i cremar-nos totalment sense adonar-nos (tinc una llarga experiència en cremades lleus a les mans, per no protegir-me adequadament quan vigilo alguna cosa que es cou al forn). Però no sempre funciona. El cervell falla moltes vegades, en un sentit i en un altre. M’explicaré:
El cervell falla quan no detecta que alguna cosa va malament i no produeix dolor. Ara fa vuit anys, jo no tenia cap dolor, cap molèstia, cap indici de res quan vaig entrar, tan contenta, a fer-me la mamografia rutinària de cada any. Mitja hora més tard, havia estat abducida pel malson d’una diagnosi de càncer. El meu cervell va fallar, no em va alertar, i si ara continuo viva i amb l’alta definitiva, és senzillament perquè des de sempre l’única cita anual que no fallava mai en la meva agenda era la visita a la meva ginecòloga, amb les proves corresponents.
Però el cervell també falla en l’altre sentit: quan es fa present, de manera continuada, total, insuportable, invasora. Penso en la meva amiga Anna, amb la columna vertebral destrossada, que es va sotmetre a una operació de 14 hores, ara fa uns anys, per fixar la seva columna amb metall. Tenia quaranta anys, i era candidata segura a la cadira de rodes. Després de l’operació havia crescut 10 centímetres, havia recuperat la seva talla normal de quan era joveneta i una gimnasta d’excepció. Però pocs anys després el dolor va tornar a aparèixer. El seu cervell, segurament, l’indicava que aquell metall que li havia fixat la columna era un cos estrany. El seu cervell no té pietat amb ella, el seu cervell s’equivoca, no hi ha dret que la meva amiga no pugui caminar, ni estar-se davant de l’ordinador, ni dormir, sense patir físicament sense aturador ni descans. Ni els pegats de morfina ja no li fan efecte, ni tots els intents que fan amb ella en les clíniques del dolor.
El dolor físic és una immoralitat. Com ho és que, avui dia, encara, la investigació mèdica no hagi descobert la manera de suprimir el dolor que desfà una personalitat brillant com la de la meva amiga Anna. El seu primer llibre de poesia, publicat ara fa un any, es titula, precisament, Columna vertebral.
Diuen els entesos que el dolor és un avís que envia el cervell per anunciar-nos que alguna cosa va malament en el nostre cos. És veritat, i en aquest sentit és una sort sentir dolor –si no fos així, per exemple, podríem posar la mà al foc i cremar-nos totalment sense adonar-nos (tinc una llarga experiència en cremades lleus a les mans, per no protegir-me adequadament quan vigilo alguna cosa que es cou al forn). Però no sempre funciona. El cervell falla moltes vegades, en un sentit i en un altre. M’explicaré:
El cervell falla quan no detecta que alguna cosa va malament i no produeix dolor. Ara fa vuit anys, jo no tenia cap dolor, cap molèstia, cap indici de res quan vaig entrar, tan contenta, a fer-me la mamografia rutinària de cada any. Mitja hora més tard, havia estat abducida pel malson d’una diagnosi de càncer. El meu cervell va fallar, no em va alertar, i si ara continuo viva i amb l’alta definitiva, és senzillament perquè des de sempre l’única cita anual que no fallava mai en la meva agenda era la visita a la meva ginecòloga, amb les proves corresponents.
Però el cervell també falla en l’altre sentit: quan es fa present, de manera continuada, total, insuportable, invasora. Penso en la meva amiga Anna, amb la columna vertebral destrossada, que es va sotmetre a una operació de 14 hores, ara fa uns anys, per fixar la seva columna amb metall. Tenia quaranta anys, i era candidata segura a la cadira de rodes. Després de l’operació havia crescut 10 centímetres, havia recuperat la seva talla normal de quan era joveneta i una gimnasta d’excepció. Però pocs anys després el dolor va tornar a aparèixer. El seu cervell, segurament, l’indicava que aquell metall que li havia fixat la columna era un cos estrany. El seu cervell no té pietat amb ella, el seu cervell s’equivoca, no hi ha dret que la meva amiga no pugui caminar, ni estar-se davant de l’ordinador, ni dormir, sense patir físicament sense aturador ni descans. Ni els pegats de morfina ja no li fan efecte, ni tots els intents que fan amb ella en les clíniques del dolor.
El dolor físic és una immoralitat. Com ho és que, avui dia, encara, la investigació mèdica no hagi descobert la manera de suprimir el dolor que desfà una personalitat brillant com la de la meva amiga Anna. El seu primer llibre de poesia, publicat ara fa un any, es titula, precisament, Columna vertebral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada