Necessitat d'alegria

La crisi i tota la seva parafernàlia –entre d’altres coses, la repetició constant de notícies relacionades amb el tema per part de totes les ràdios i televisions i a totes les hores del dia- està tenint una conseqüència inesperada: més que mai, noto en la gent –la que m’envolta però també la que em creuo pel carrer- unes ànsies irrefrenables d’estar contents. La gent n’està tipa, de la crisi. Ho sento en les converses de bar, en la cua de la caixa al súper, entre els meus amics. Volem estar contents, volem qualsevol excusa per estar contents.

De manera col·lectiva, em vaig adonar d’aquesta circumstància, per primer cop, el dia de Sant Jordi. En un dia climatològicament esplèndid (i és que, a sobre, l’hivern ha estat llarg, fred, trist i plujós) la gent va sortir al carrer amb un somriure permanent pintat a la cara. A comprar roses i llibres, a passejar, a suportar empentes decididament volgudes, a gaudir d’aquest dia laborable que és una festa total. Crec que va ser el Sant Jordi més alegre que he viscut mai, la ciutat es va convertir en milions de somriures simultanis, en milions d’ulls espurnejants de goig. Després, el fenomen del Barça ha fet el seu camí, fins al punt que ahir, quan finalment el Vila-real va deixar per més endavant la celebració de la Lliga, no ens ho volíem creure: no volem, no podem encaixar, ja, més neguits. Tenim el cabàs de l’angoixa massa ple, reivindiquem el nostre dret a omplir el cabàs de la joia.

Amb els amics, en un dinar i en una sortida a la nit propers en el temps, m’he trobat que estem rient com mai. La conversa ràpida, les idees brillants, les definicions esmolades donen resultats esclatants, i el temps s’escola sense ni adonar-nos-en, l’altre dia arribava a casa gairebé a les quatre de la matinada i havíem sortit del cinema a mitjanit –i els meus amics i jo ja tenim una edat, no som precisament uns jovencells!- Ens havíem passat quatre hores xerrant pels descosits i rient, rient...


Potser ens passem llistats de “marques blanques” que hem trobat de bona qualitat o substituïm sortides al restaurant per soparets a casa on tothom aporta alguna cosa, les postres, el vi... tot i que tinguem la sort que la crisi no ens afecti directament em sembla que gairebé tots els ciutadans d’aquest país hem passat els últims mesos “anant amb compte”. I estem tips, de ser tan bons minyons, tan responsables. Volem alegries, ja ens toca. Guardiolaaaaa, sisplaaaaauuuuu !!!!!!!!!!!!!!!!