La venjança dels bàrbars del Nord

Avui ha canviat l’hora i estic segura que, durant una setmana, el meu rellotge biològic em farà la vida impossible. Arribaré com una somnàmbula a la feina i, a la nit, m’estaré una hora llegint al llit, amb l’angoixa creixent de veure passar els minuts i saber que, al cap de, com a molt, sis hores, sonarà el despertador.

Diuen els buròcrates europeus que tot això es fa per estalviar energia. Doncs, mireu, aquest matí al meu bany feia un fred que pelava i, com a conseqüència, hem engegat la calefacció una hora abans. I amb tots els llums encesos perquè, en un dia que ha començat especialment rúfol, la casa estava en penombra. No vull ni imaginar els pobres gallecs els quals, geogràficament parlant, estan situats una hora més a l’oest que nosaltres!

Aquesta és la venjança dels bàrbars del Nord, envejosos com són del nostre clima mediterrani. Perquè, veureu, resulta que avui, a Catalunya, el sol ha sortit a les 7’40 del matí. La qual cosa vol dir que els que hem de treballar, en principi ens aixecarem, a partir d’ara, que serà negra nit. A Copenhaguen, en canvi, el sol ha sortit a les 6’48, gairebé una hora abans, i els danesos, doncs, no s’aixecaran de nit, com nosaltres. I en canvi, nosaltres n'haurem d’anar al llit gairebé com les gallines, si volem descansar un mínim acceptable d’hores, i els bàrbars del Nord afinaran la seva venjança, impedint-nos gaudir de l’arribada de la primavera, prenent una cerveseta en la terrassa d’un bar quan comenci la fosca. Porca misèria!

Càrregues policials i incompetència de les universitats

Les imatges que vaig veure ahir al vespre al telenotícies em van recordar les de la meva joventut, amb la qual cosa es demostra que la humanitat no avança gaire. Em va cridar l’atenció, sobretot, la brutalitat dels mossos d’esquadra contra una noia, amb una jaqueta de color verd: cop de porra a les cames, conseqüent caiguda de la noia, i torna-hi, la noia rodolant per l’asfalt de la Gran Via... Déu n’hi do!

No sóc de les que pensa que la nostra societat és angelical i que no cal tenir allò que en diuen forces de l’ordre. El problema és quan aquestes forces es passen i acaben formant part protagonista, no de l’ordre, sinó del desordre.

Puc comprendre que, després de quatre mesos de tancada a la seu central de la Universitat de Barcelona, el rector aprofités qualsevol excusa –sembla que una agressió per part d’un dels tancats- per trucar la policia i demanar el desallotjament. No deu ser còmode treballar en segons quines condicions. I, sobre tot, em sembla que el tancament no estava servint per a gaire cosa. Però d’aquí a la brutalitat policial, amb una cinquantena de ferits, hi ha molt de camí per recórrer, em sembla.

No sóc una experta en el pla de Bolonya. Només apunto algunes coses: és evident que s’ha d’anar a una equiparació entre tots els títols europeus. Ara bé, això també significa equiparació amb tot. D’entrada, no és acceptable que els títols de grau (bachelor en anglès) a tot arreu d’Europa durin tres anys i aquí s’hagin inventat que siguin de quatre. A continuació, s’han d’equiparar les facilitats monetàries de què gaudeixen la resta d’europeus. I això vol dir, senzillament, beques en igualtat de condicions –ara, aquí, només tenen beca els fills dels que són realment pobres, no ens enganyem- la qual cosa vol dir que pràcticament la totalitat de l’alumnat tingui una beca i, a més, se’ls hi faciliti la possibilitat d’independitzar-se posant al seu abast vivenda d’estudiant. Això permetria, a més, com passa a la resta de l’Europa civilitzada, que els joves a partir dels 18 anys aprenguessin a viure per sí mateixos, amb un pressupost limitat, però suficient, aprenent, senzillament, a espavilar-se per la vida, a més d’estudiar.

Els nostres joves tenen tota la raó en les seves crítiques: tal com s’està plantejant el pla Bolonya a casa nostra, és una enganyifa, una estafa, i tancarà la universitat a tots els joves que no tinguin uns pares francament benestants. I no parlo del sistema de professorat, perquè no el conec prou. Però les nostres autoritats no haurien d’oblidar que és la universitat la que ha de fer recerca, i que cap de les nostres universitats excel·leix en aquest àmbit.

I, un últim apunt: amb el sistema de beques i vivenda que impera a Europa, no cal posar una universitat mediocre a cada cantonada. Més val posar poques universitats, ben dotades, i convidar els joves a deixar el seu poble o la seva ciutat per anar a viure i estudiar fora de casa. Com fan a Europa.

Una realitat tossuda

He deixat passar uns dies per veure com evolucionava el tema basc. Va coincidir que vaig ser a Bilbo (que és com es diu Bilbao en euskera, pels qui no ho saben) el cap de setmana de les eleccions. He de dir que al balcó de l’ajuntament, hi havia una bandera, de com a mínim sis metres... de l’Atlètic! I per tot arreu, a l’Avenida, al Casco Viejo, passava igual... i és que per primer cop en un quart de segle l’històric club de futbol en el que només juguen jugadors bascos tenia la possibilitat, quatre dies després, de passar a la final de la copa del rei... com va passar, efectivament. A Euskadi prefereixen parlar de futbol que de política, fins i tot quan hi ha eleccions.

Aquell dissabte vaig anar a dinar amb uns familiars. Una família de la burgesia basca. Ell parla euskera amb els seus fills. Ella ho fa en castellà. Ell em comentava que la crisi es notava en la indústria però que “afortunadament, com que tenim concert, tenim diners per fer obra pública, i en això s’està posant el govern, per pal·liar l’atur i de moment ens en sortim millor del que podeu fer vosaltres, a Catalunya”. Nacionalista (basc, s’entén) convençut, deia que de tota manera, molts desitjaven un canvi de govern, perquè portaven més de vint anys amb el mateix partit al govern i l’alternança “dóna oxigen”.

Bé, ja han passat les eleccions, i els nacionalistes (espanyols) podran formar govern. Socialistes, populars i allò de la Rosa Díez (que és com el partit de l’odi al poble basc, sense cap més idea política). S’ha de tenir estómac per fer un pacte així. Diuen que han guanyat. Menteixen. Ningú no compta els cent mil vots nuls de l’esquerra abertzale, condemnada a no poder expressar el seu parer a les urnes. Un 8% dels vots. Ens agradi o no, aquesta és la realitat: un 58% dels vots emesos, comptants aquest vots nuls, han votat “nacionalista” (basc). Els socialistes obtindran segurament el govern, però molt possiblement no podran governar. Com comentava el meu parent: “dos anys de govern socialista, impossibilitat de tirar endavant, i noves eleccions. I mentre tant, el PNB s’haurà oxigenat i regenerat”.

I esperem que aquest temps de govern socialista amb les crosses i l’abraçada maligna del PP i Rosa Díez (mai no sé com es diu el seu partit fantasma) no doni pas a una kale borroka massa cruel, ni a un augment d’assassinats per part d’ETA. Perquè hi ha una majoria basquista. I aquesta és la tossuda realitat.

Tirar pel dret

De vegades, intentes fer les coses bé i la gent s’ho pren malament. M’acaba de passar aquest vespre. He rebut, com cada mes, una newsletter d’una entitat a la qual estic lligada professionalment. Resulta que quan rebo el mail corresponent em trobo que cada paraula que porta accent s’ha convertit en un signe xinès. Com que jo mateixa estic acostumada a editar pàgines web, sé que alguns programes poden fer “coses rares” que et fan perdre el temps i et donen mals de cap. Per exemple, ja he vist que cada cop que intento posar el signe € quan estic editant la web de la feina, a l’hora de “pujar” el text a la xarxa el servidor em dóna “error”. Després de lluitar inútilment –i després de trencar-me la closca durant hores per saber què diables passava quan no podia pujar un text en concret a la xarxa- vaig decidir posar “euros” en lletres i em deixo de gaites. També em dóna problemes el punt de les eles geminades, per exemple: l’editor me’l canvia per un rombe, i en la “vista prèvia” l’he de tornar a posar bé.

Bé, doncs, plena de bona voluntat, he enviat un mail al webmaster de l’entitat explicant-li el tema. La resposta ha estat literalment aquesta: “Es provable (sic) que en el teu navegador, la configuració del teu web mail o al teu Outlook tinguis la codificació d'un altre idioma. És millor que adaptis el navegador, el web mail o l'Outlook a la codificació adequada”. Li he contestat que com que només em passava amb la seva entitat potser el problema el tenien ells, no jo. Rebo newsletters cada dia i seria estrany que jo tingués el meu web mail o l’Outlook amb la codificació d’un idioma exòtic.

No sóc experta en informàtica, ni molt menys, però em sobta la superioritat amb la qual la gent tracta al seu pròxim quan consideren que “ells sí que en saben”. Ni cinc minuts es paren a pensar que potser el problema el tenen ells. Penso que aquest tarannà s’ha anat estenent durant els darrers anys, potser fomentat pels nous usos de la informació: sembla que tothom sigui doctor en tot i, en conseqüència, no poden imaginar que ells –ells!- puguin fer quelcom malament.

Aquest webmaster ni s’ha aturat un moment a pensar que és poc probable que jo tingui les meves eines informàtiques codificades en un altre idioma, perquè estaria tenint problemes a cada moment. I segurament tampoc no ha pensat a esbrinar si algun altre usuari pateix els mateixos problemes. Ni s’ha aturat trenta segons a reflexionar sobre si el seu programa informàtic podia tenir alguna pega. Reflexionar? Tirem pel dret, el problema són els altres. I així anem fent. Algú imagina que un webmaster alemany o finès pugui escriure a un client amb el desdeny i la prepotència d’aquest xitxarel·lo? Algú s’estranya que aquest país sigui el que tingui l’atur més esgarrifós de la Unió Europea? A algú li sona la paraula “excel·lència” lligada a la feina? Doncs, això.

Les flors de l'ametller

Sembla mentida que en un pati tan petit com el meu càpiguen tantes plantes. El cap de setmana passat vaig fer una marató de poda: set rosers, cinc hortènsies, un lilàs, quatre lantanes -no he trobat com es diu en català correcte, ho sento-, una repassada als geranis... sense comptar la buguenvíl·lia, que ja vindrà el Josep amb l’escala grossa més endavant. El xiprer, que em van regalar fa vuit anys la Pepa i l’Anna quan només feia cinc pams, ja ha sobrepassat el mur de pedra de quatre metres i em sembla que aquest any, per fi, taparà els cables que em va plantificar la Telefònica sense cap mena de cura per l’estètica –i pensar que la meva païssa està dins de la part del poble catalogada com a “nucli històric” i que el departament de Cultura va mirar-se pel dret i l’inrevés el meu projecte d’obres de reforma abans de donar el vist-i-plau... com és que després no es fixa en les bestieses que fan les companyies de serveis?-

Les tulipes –inevitables en un pati quan es té un gendre holandès- ja treuen el cap, com cada any i estaran ben florides d’aquí a un mes. La flor de nit encara no ha començat. Però el que em va fer més il·lusió va ser veure que l’ametller, per primer cop, despunta flors. A l’agost farà cinc anys que vaig agafar una ametlla que estava per terra en el temple de Zeus, a Delfos. La vaig plantar en un test del balcó i, per a la meva sorpresa, a la primavera, ara farà quatre anys, va sortir una branqueta. La vaig trasplantar al pati i el meu ametller ja fa ben bé dos metres d’alçada. Vaig anar a preguntar al Moner, l'amo del garden d’Empúries, si havia d’empeltar-lo per què fes bones ametlles. Em va aconsellar d’esperar, a veure si sortien dolces o amargants. Esperarem, doncs, a que les ametlles que surtin d’aquestes flors primeres siguin madures, per veure si Zeus ha estat benigne amb nosaltres.

Literatura de quiosc

No vull referir-me avui a l’aparició –una de les millors idees dels últims anys- de la Bernat Metge als quioscos. Ja se n’ha parlat a bastament. Tot i tot, tinc una tendra simpatia per la família Guardans, amb mitja dotzena dels quals vaig compartir dies i dies de platja durant la meva infantesa –la mare, l’Helena Cambó, tenia una furgoneta DKV per baixar a la platja, com que eren de l’Opus tenien un fill cada any. Ells i nosaltres ocupàvem la banda nord de la platja de les barques, on en Jaume, el pescador, muntava tendals de canyes pels estiuejants. En Carlos Barral, molt més gran que nosaltres, ocupava un dels tendals de la banda sud, el que llogaven els seus tiets, d’ascendència, filipina, els Rocha-. No, avui voldria parlar d’una iniciativa menys comentada: l’aparició d’una col·lecció de quiosc dels llibres d’Alfaguara, que enguany celebra els seus 40 anys d’existència.

També tinc una certa fal·lera per l’Herralde. Fa any i panys que no ens veiem, però teníem “bon rotllo” quan jo feia de cap de la secció de cultura de l’Agència Efe i ell concedia els primers premis literaris, normalment en un còctel al restaurant La Balsa, que també era molt nou, llavors.

Bé, del centenar de llibres que ens oferirà Alfaguara als quioscos, a 10 euros, ja n’he llegit 27. I n’hi ha uns quants més que no penso llegir, perquè no m’interessen els seus autors. Bàsicament, per exemple, no puc amb l’Houllebecq, al qual considero un dels autors més depriments de dos segles –el XX i el XXI, s’entén-. No em feu gaire cas, jo no sóc una experta en literatura, només sóc una lectora compulsiva. Suposo que els meus criteris escandalitzarien els crítics més nostrats, però he de confessar que no em vaig poder acabar La pell freda, perquè tenia malsons; ni Soldats de Salamina, perquè m’avorria moltíssim. Que tampoc no he pogut amb La catedral del mar, perquè és pesadíssim, físicament i literària. Que trobo que la Janer és una cursi rematada que no explica res que tingui el més mínim interès, i que mai no he aconseguit passar de la pàgina 30 o 40 d’un llibre d’en Porcel (tampoc no he pogut acabar mai cap dels seus articles de La Vanguardia. Escrits en castellà, mantenen una perpètua guerra amb la sintaxi, i perden sistemàticament totes les batalles). Ja ho he dit: només sóc una lectora compulsiva, amb el neguit immens de pensar que, a una mitjana d’un llibre per setmana, en 60 anys de vida lectora adulta, nomes podré llegir de debò uns 3000 llibres. I no estic per perdre el temps amb mitjanies.

Tengo una pregunta para usted

És un home madur, atractiu: cabells grisos, ulls clars, nas fi. Porta un abric que, com a mínim, és d’Armani. Ha pujat a l’autobús a Francesc Macià, s’està a prop de mi, parla pel mòbil. No crida, però els que estem al seu voltant no podem evitar seguir la conversa. Sembla que parla amb el seu advocat. Pel que dedueixo, no van pagar al seu temps un proveïdor, aquest va anar al jutjat, i ara que ja li han pagat, resulta que ha arribat una providència del jutjat a tots els clients que havien de pagar a la seva empresa, embargant les factures. És a dir, els clients no poden pagar a l’empresa, perquè el jutjat opina que primer han de pagar el proveïdor... al qual ja han pagat. L’home parla en plural –no sabem què fer, estem desesperats- perquè parla de l’empresa, de l’equip. Però, tot d’una, canvia a la primera persona del singular: “Sisplau, fes alguna cosa, no puc pagar la nòmina”. Un empresari que sent com a seva la responsabilitat de pagar els seus treballadors.

Una jove mare amb un nen en el cotxet intercanvia una mirada amb mi: totes dues ens sentim solidàries amb l’angoixa d’aquest empresari. Hi ha por en les mirades de la gent que ens envolta, en aquest autobús. S’ha fet un petit silenci, tothom està seriós. Sense adonar-se de l’efecte que ens han produït les seves paraules, l’empresari baixa a Passeig de Gràcia, com jo mateixa. En baixar, la meva mà frega per un moment el seu abric, sí, és cashmere, però no pot pagar la nòmina i està angoixat. Comença a baixar pel Passeig, mentre jo pujo pels Jardinets.

A la nit, al Telenotícies, González i Botín anuncien els milers de milions d’euros de benefici dels seus bancs respectius. Suposo que hi deuen incloure els centenars de milions d’euros que han rebut de l’Estat –és a dir de tots nosaltres- per fer-los arribar a les empreses i als ciutadans, però que s’han guardat al calaix. Mentre la Catalunya d’economia productiva no pot pagar les nòmines, l’Espanya d’economia financera s’omple les butxaques.

Senyor Zapatero, tengo una pregunta para usted: pensa fer alguna cosa per acabar amb aquesta obscenitat?