Un canvi subtil.

Comencen a existir petits signes de canvi. La gent, arreu del món, es mobilitza. Potser la crisi està donant els primers fruits, i això sí que seria un bon “brot verd” .

La mobilització, aquí, a casa nostra, s’ha notat en les eleccions europees: o ens hem quedat a casa, o hem votat en blanc per dir que comencem a estar tips, del joc de sempre. Entre una cosa i l’altra, resulta que tenim representants europeus escollits per una minsa representació de la societat. Si la democràcia es defineix per “un home, un vot”, la democràcia està en hores baixes.

Però Europa, una vella dama cada cop més indigna, no compta massa en el panorama mundial. Aquí guanya la dreta tradicional i la dreta radical, perquè d’esquerres, no n’hi ha ja, i són els mateixos gossos amb els mateixos collars, ja no dissimulen gens. Els que comencen a comptar són els altres, tots els altres, els que, fins fa quatre dies, ningú no tenia en compte. Els indígenes peruans –aquí se n’ha parlat ben poc, per cert- aconseguiran un seguit de dimissions en el govern, semblava que progressista, del seu país. I veurem què passa, finalment, a l’Iran, on sembla que la gent ja n’està tipa, i ja no vol fer marxa enrere de les seves reivindicacions.

Canvis petits i subtils, aquí i allà, que potser donen esperança de que la crisi, finalment haurà servit per alguna cosa.

Cercles de bruixes i incompetència

Tothom que hagi estat en un prat a la primavera haurà comprovat segurament la gernació de moixernons que s’hi fan. De manera molt curiosa, els moixernons creixen formant cercles en els prats. En molts llocs en diuen cercles de bruixes.

A l’Empordà també hi creixen, aquests cercles de bruixes, però d’una manera molt més esotèrica. Si fa uns quants mesos que no passes una carretera, quan hi tornes, resulta que de sobte, com un bolet, ha crescut un nou cercle de bruixes: han plantat una nova rotonda, la majoria de les quals només serveixen per alguna cosa entre mitjans de juliol i mitjans d’agost, que és quan arriben els guiris i els pixapins. La resta de l’any són rotondes solitàries que t’obliguen a anar a poc a poc per no encastar-te contra el –normalment horrible- monument encarregat a l’artista local de torn.

Hi ha, a l’Empordà, rotondes i vies d’accés que semblen de broma. Entre Verges i La Bisbal, per exemple, et trobes amb una via cap a “Ultramort Nord" i una altre cap a “Ultramort sud”. I, dos-cents metres més enllà, pots optar entre “Casavells Est” i “Casavells Oest”. Quan vaig a la Fundació Niebla, que és a Casavells –poble que no deu passar dels dos-cents habitants a tot estirar- mai no sé per on he d’anar.

A finals de l’any passat, van asfaltar de nou la carretera entre Ventalló i l’Escala. Ara fa un mes, tornen a estar en obres: eliminen l’escalextric horrible que anava cap a Vilademat i en fan, evidentment, una rotonda. Quan vaig comentar a una amiga escalenca com era que no havien aprofitat les obres de l’any passat per fer-ho tot a la vegada, em va contestar, irònica: “Oh, és que eren pressupostos i partides diferents. El de l’asfaltat era molt més antic, i aquest és més recent”. Suposo que el pressupost “antic” contemplava l’adquisició de proteccions laterals coms les que han posat, és a dir, aquelles que denuncien els motoristes que els seguen caps i cames quan tenen un accident. La pregunta és: no hi ha ningú, a la conselleria o a la delegació territorial, que lligui caps de manera coherent? Ningú que es remiri el “pressupost antic” i faci canviar el tipus de protecció lateral? Ningú que no sàpiga que hi ha un altre pressupost que, si s’executés al mateix temps, estalviaria molèsties i sobre tot diners a l’Administració –és a dir, a tots nosaltres? Perquè està clar que és molt més barat fer una rotonda i asfaltar una carretera que asfaltar, desfer l’asfalt i tornar a asfaltar un altre cop. I després es queixen que no hi ha diners?

Ara ja pateixo: acaben d’asfaltar la carretera de l’Escala a Bellcaire, el meu poble. El meu dubte és si, quan ho desfacin tot d’aquí a uns mesos per posar rotondes, les alternatives seran “Bellcaire-est i Bellcaire-oest” o “Bellcaire-nord i Bellcaire-sud". M’hi jugo un fricandó que no passarà un any que ja tindrem al poble un nou cercle de bruixes.

Necessitat d'alegria

La crisi i tota la seva parafernàlia –entre d’altres coses, la repetició constant de notícies relacionades amb el tema per part de totes les ràdios i televisions i a totes les hores del dia- està tenint una conseqüència inesperada: més que mai, noto en la gent –la que m’envolta però també la que em creuo pel carrer- unes ànsies irrefrenables d’estar contents. La gent n’està tipa, de la crisi. Ho sento en les converses de bar, en la cua de la caixa al súper, entre els meus amics. Volem estar contents, volem qualsevol excusa per estar contents.

De manera col·lectiva, em vaig adonar d’aquesta circumstància, per primer cop, el dia de Sant Jordi. En un dia climatològicament esplèndid (i és que, a sobre, l’hivern ha estat llarg, fred, trist i plujós) la gent va sortir al carrer amb un somriure permanent pintat a la cara. A comprar roses i llibres, a passejar, a suportar empentes decididament volgudes, a gaudir d’aquest dia laborable que és una festa total. Crec que va ser el Sant Jordi més alegre que he viscut mai, la ciutat es va convertir en milions de somriures simultanis, en milions d’ulls espurnejants de goig. Després, el fenomen del Barça ha fet el seu camí, fins al punt que ahir, quan finalment el Vila-real va deixar per més endavant la celebració de la Lliga, no ens ho volíem creure: no volem, no podem encaixar, ja, més neguits. Tenim el cabàs de l’angoixa massa ple, reivindiquem el nostre dret a omplir el cabàs de la joia.

Amb els amics, en un dinar i en una sortida a la nit propers en el temps, m’he trobat que estem rient com mai. La conversa ràpida, les idees brillants, les definicions esmolades donen resultats esclatants, i el temps s’escola sense ni adonar-nos-en, l’altre dia arribava a casa gairebé a les quatre de la matinada i havíem sortit del cinema a mitjanit –i els meus amics i jo ja tenim una edat, no som precisament uns jovencells!- Ens havíem passat quatre hores xerrant pels descosits i rient, rient...


Potser ens passem llistats de “marques blanques” que hem trobat de bona qualitat o substituïm sortides al restaurant per soparets a casa on tothom aporta alguna cosa, les postres, el vi... tot i que tinguem la sort que la crisi no ens afecti directament em sembla que gairebé tots els ciutadans d’aquest país hem passat els últims mesos “anant amb compte”. I estem tips, de ser tan bons minyons, tan responsables. Volem alegries, ja ens toca. Guardiolaaaaa, sisplaaaaauuuuu !!!!!!!!!!!!!!!!

Fa 35 anys

A les 10’30 de la nit del 22 d’abril, ara fa 35 anys, va néixer el meu segon fill. Al dia següent, de bon matí, la seva germaneta gran va arribar amb el seu pare, amb una rosa vermella de Sant Jordi, i va poder comprovar com n’era, de petit, un nen acabat de néixer –i què grans que se m’han fet, els meus tres fills...

Eren temps de televisions úniques i, un parell de dies després, el 25 d’abril, encara a la clínica Quirón i amb el meu fill als braços, em vaig assabentar de la revolució dels clavells de Portugal. I vaig pensar que el meu fill naixia amb l’alè de la llibertat i que nosaltres també, algun dia....

Un any després, també el 25 d’abril, la consigna entre els antifranquistes va ser de passejar per Barcelona amb un clavell a la mà, o al trau de l’americana. Recordo que vaig baixar el Passeig de Gràcia, empenyent la cadireta, amb un clavell ficat en lloc del parasol... i els qui portàvem un clavell intercanviàvem somriures còmplices, germà, germana, algun dia, nosaltres també...

Va morir al novembre, el gran fill de puta.


Feliç Diada.

A la merda

- La independència d’un país no és una ideologia. És un dret dels seus ciutadans.

- L’única frase que ha de dir Montilla a Chaves és No hay Casera? Pues nos vamos
- Els polítics catalans tenen una estranya raresa ètnica: tenen un melic molt gran i uns collons molt petits (no parlo dels ovaris, perquè una altra raresa ètnica dels catalans és que no hi ha dones polítiques de rellevància, excepte alguna freakie que posa pedals als arbres de Nadal)

- El Carod del Polònia no s’assembla al Carod. El Puigcercós del Polònia és igual que el Puigcercós de debò. Avís per a navegants.

- L’últim, que tanqui el llum.
- I a veure si Andorra ens envaeix d’una punyetera vegada.


A la merda.

Ja cansa

Ja em cansa. Em cansen els debats televisius, les declaracions a la recerca del titular, les promeses incomplertes sistemàticament per part de tothom, la niciesa dels polítics, i dels periodistes, i de la gent que escoltes sense voler mentre prens un cafè a la barra d’un bar. Quanta xerrameca i quina poca substància. Crec sincerament que el nivell intel·lectual del país va davallant a una velocitat paorosa. Tothom sap molt de tot, i ho aboca tot pel boc gros. Des del Papa, quan diu que el preservatiu és part del problema de la sida, fins al conseller Saura, quan demana que el consell de l’audiovisual fiscalitzi la televisió catalana –els governants, sempre amb la temptació patrimonial de la televisió pública- perquè ha publicat, sense demanar-li permís, només faltaria, unes imatges que no li agraden. Ja cansa.

Ja cansa tanta gent parlant de Catalunya sense haver llegit ni un sol llibre d’història. O parlant de religió sense haver passat mai de les cobertes de la bíblia o l’alcorà. O dient el que hem de fer els periodistes, sense saber qui era Kapucinski, posem per cas.

Ja cansa tanta gent dient no a tot, sense buscar alguna sortida real a res. No a l’energia nuclear i no a l’energia eòlica, posem per cas. No als transvasaments i no a les depuradores. No a que li tanquin la fàbrica i no a que li congelin el salari per no fer-ho.

Vivim en una esquizofrènia perpètua, i cada cop som menys capaços de tenir una criteri propi. Tot ha de ser políticament correcte, no fos cas que ens titllessin de perillosos. I, en comptes d’aprofitar el temps lliure per llegir, escoltar música, o fer-la petar amb els amics en la terrassa d’un bar, sense presses, ens aboquem a dir en el facebook quina és la nostra marca de galetes preferida, una informació que ja em direu per a què serveix, si no és per fer-se amic de l’Epi, el Blas i companyia. I perquè les multinacionals utilitzin la base de dades que els hi ven el facebook per fabricar galetes al gust de la majoria, evidentment.

Ja cansa.

Ostres, quina societat més mediocre.

O serà que m’estic fent gran?

La venjança dels bàrbars del Nord

Avui ha canviat l’hora i estic segura que, durant una setmana, el meu rellotge biològic em farà la vida impossible. Arribaré com una somnàmbula a la feina i, a la nit, m’estaré una hora llegint al llit, amb l’angoixa creixent de veure passar els minuts i saber que, al cap de, com a molt, sis hores, sonarà el despertador.

Diuen els buròcrates europeus que tot això es fa per estalviar energia. Doncs, mireu, aquest matí al meu bany feia un fred que pelava i, com a conseqüència, hem engegat la calefacció una hora abans. I amb tots els llums encesos perquè, en un dia que ha començat especialment rúfol, la casa estava en penombra. No vull ni imaginar els pobres gallecs els quals, geogràficament parlant, estan situats una hora més a l’oest que nosaltres!

Aquesta és la venjança dels bàrbars del Nord, envejosos com són del nostre clima mediterrani. Perquè, veureu, resulta que avui, a Catalunya, el sol ha sortit a les 7’40 del matí. La qual cosa vol dir que els que hem de treballar, en principi ens aixecarem, a partir d’ara, que serà negra nit. A Copenhaguen, en canvi, el sol ha sortit a les 6’48, gairebé una hora abans, i els danesos, doncs, no s’aixecaran de nit, com nosaltres. I en canvi, nosaltres n'haurem d’anar al llit gairebé com les gallines, si volem descansar un mínim acceptable d’hores, i els bàrbars del Nord afinaran la seva venjança, impedint-nos gaudir de l’arribada de la primavera, prenent una cerveseta en la terrassa d’un bar quan comenci la fosca. Porca misèria!